EL SIGNIFICAT DE LES PARAULES
Sense categoria
Aquests dies sentim gent que demana respecte per discrepar de l’independentisme, i denuncia un pensament únic. Alhora confonen majoria social per una opció determinada amb la via lliure que han tingut fins ara per mantenir l’opció de l’Estat propi com a residual. Per altra banda, aquestes opcions de dependència que defensen no troben al carrer aquest suport massiu que tant esmenten, i per exemple veiem com Ciudadanos i Populars s’allunyen de les activitats del moviment 12 d’Octubre per la Diada i amenacen en no participar als actes institucionals, com si de cop l’11 de setembre hagués canviat de significat sobtadament. De fet i com diu el Víctor Alexandre moltes vegades les confusions son per la falta de claredat en les nostres expressions i aquestes amb el procés avançat han d’anar cap a una claredat que sigui fàcilment identificable.
OPINIÓ.
Víctor Alexandre
Un dels principals elements que dilaten el procés de transició nacional de Catalunya vers l’Estat independent és la por malaltissa tan nostra a dir les coses pel seu nom. No dir les coses pel seu nom provoca, a més d’infinitat d’equívocs i d’un munt de discussions i picabaralles estèrils, una immensa i inútil despesa de temps i d’energia. I és que ja fa anys que aquella dita referida al fet de ‘parlar clar i català’ ha deixat de tenir sentir entre nosaltres. Ni parlem clar, ni parlem català. Ens movem en el terreny de l’ambigüitat i dels eufemismes i parlem ‘catanyol’, que és un patuès de l’espanyol. I si ja és un problema no dominar prou la llengua a l’hora d’articular els pensaments, encara ho és més la nostra indefinició. Així és impossible arribar enlloc. De fet, en termes psicològics, allò que traspua la persona que defuig la definició és que no té cap intenció de canviar res.
Alex Salmond, per exemple, és l’antítesi d’això. Salmond, tot i saber que l’independentisme del seu país és molt inferior al de Catalunya, parla obertament d’independència. Nosaltres, en canvi, tot i tenir la manifestació independentista més multitudinària d’Europa al darrere –manifestació que ja voldria tenir Escòcia– maregem la perdiu i evitem els termes ‘independència’ i ‘Estat independent’ en els altaveus oficials. I la gran paradoxa és que mentre els mitjans de comunicació internacionals parlen obertament de la ‘independència de Catalunya’, Catalunya –la Catalunya oficial– n’evita el mot com si li cremés a la boca.
I el problema no és només aquest. El problema és que la indefinició de l’objectiu afavoreix la indefinició dels adversaris, cosa que permet que en un conflicte de sobiranies nacionals, en un conflicte entre la sobirania catalana i la sobirania espanyola, es defineixi com a ‘nacionalistes’ els partidaris de la primera i com a ‘unionistes’ els de la segona. Sembla increïble, però hi ha milers d’independentistes que, quan parlen, cauen en aquest parany semàntic. Un parany semàntic, fruit de la irreflexió, que ens porta a satanitzar la nostra pròpia causa acceptant que la defensa de Catalunya és ‘nacionalisme’ i la imposició d’Espanya és ‘unionisme’. O, dit d’una altra manera, que allò que els espanyolistes volen mantenir ‘unit’ [per la força], els catalanistes ho volem ‘separar’ [amb les urnes]. Talment com l’amo que titlla de ‘separatistes’ els captius que es volen alliberar mentre ell considera ‘unionista’ el manteniment de la seva submissió.
Si els partidaris de la sobirania d’una nació són nacionalistes, és obvi que els partidaris de la sobirania espanyola són nacionalistes espanyols. Tant hi fa que siguin de dretes o d’esquerres. Són nacionalistes i és així com cal definir-los. Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera són tan nacionalistes espanyols com els seus partits, ja que tota la seva acció política no té cap altre objectiu que la subordinació de Catalunya a la nació espanyola. Ells en diuen ‘l’encaix’. L’únic que els diferencia és l’esquer que fan servir cada cop que van de pesca. Però el cert és que tots tres pesquen en les mateixes aigües, tots tres es disputen el mateix peix espanyolista i tots tres actuen plegats en contra dels drets nacionals de Catalunya.
Per això és important que l’independentisme català –i també el govern– deixi de definir-los com a partits ‘unionistes’ i els anomeni com el que són: ‘dependentistes’. És a dir, nacionalistes espanyols. O s’està a favor de la independència de Catalunya o s’hi està en contra. Qui hi està a favor és ‘independentista’, és clar, i qui hi està en contra és ‘dependentista’. No hi ha terme mitjà. No hi ha ‘unionistes’, hi ha ‘dependentistes’. El terme ‘unionista’ és només la disfressa del nacionalisme espanyol. El veritable ‘unionista’ és l’independentisme, perquè aspira a la unió de la Catalunya Estat amb la resta d’Estats lliures, democràtics i sobirans del món.