EL PUNT DE NO RETORN
El president de la Generalitat ha utilitzat aquesta frase, per fer veure on poden arribar les relacions de Catalunya amb Espanya, si l’Estat posa traves al greu problema financer català, ha manifestat que el govern català te mecanismes per defensar-se, i alhora ha anunciat una reducció del 10% en el pressupost del 2011, i ha responsabilitzat d’aquest forat negre econòmic a l’antic govern tripartit, i a l’executiu espanyol, per haver validat unes xifres totalment errònies i inferiors a la realitat.
Sembla que es presentarà un pla d’estabilitat, amb el qual es veurà si Madrid bloqueja la capacitat d’endeutament català. Ens diu que aquest govern te veu dins i fora d’Espanya, i que no pensen ser l’ase dels cops. Les primeres mesures ja s’han posat en marxa, com desprendre de les conselleries un 30% del pressupost prorrogat, ja que el dèficit de 7 mil milions esta molt per sobre dels 2 mil milions que imposa el govern espanyol, aquest ja ha anunciat que podria intervenir, i marcar les condicions d’una emissió de deute, cosa que el passat novembre simplement va validar uns números, que ara es veuen àmpliament superats. El president català també denuncia que l’Estat no ha aportat els mil milions d’euros del fons de competitivitat, d’acord amb el nou sistema de finançament, i que sembla no es cobrarà fins d’aquí 2 anys, i la primera liquidació del sistema nou fins el 2011, per tant hi ha un problema greu de tresoreria, i donat la falta de recursos, excepte els bons, ara vetats poca cosa més es pot trobar, cosa que porta a retallar la despesa, en definitiva l’estat del benestar català.
Tot hi que el dèficit potser s’hauria pogut reduir una mica, el cert es que la trista autonomia catalana no te poder per obtenir recursos, com per exemple modificant impostos, amb l’exemple de la pujada de 2 punts de l’IVA que l’estat va realitzar, i els impostos que recapta, els gestiona l’estat, i els liquida amb retard. Pel que fa a les reduccions les competències traspassades en educació, sanitat i serveis socials son impossibles de reduir, ja que son les bàsiques per qualsevol societat, i a causa d’un finançament deficient, recordo pactat per Mas i Zapatero a la Moncloa, i venut com la vuitena meravella, i ara vista la realitat, un frau més al territori català, on la situació d’asfíxia financera es dramàtica, i les acusacions per part dels espoliadors de Catalunya, i malbaratadors, com per exemple les línies d’AVE que connecten Madrid amb qualsevol capital provincial sense solta ni volta, ja que la majoria son àmpliament deficitàries, son d’un cinisme fora de mida.
Voldria recordar al Sr. Mas, que amb els 22 mil milions que cada any aportem a aquesta falsa solidaritat, amb 1 any anul·lem el dèficit de la Generalitat, i ens sobren 15 mil milions per invertir amb infraestructures, sanitat, educació, i en definitiva per posar el nostre estat del benestar al dia, i en correspondència amb el nostre nivell productiu. Es molt fàcil nomes veure una part del problema i fugir de responsabilitats, però caldria recordar que els culpables d’aquest espoli durant 23 anys de governs de Pujol, es precisament el seu partit, i la seva mentalitat d’entesa amb l’estat, en base unes condicions de submissió, i econòmicament insostenibles, que ara estant a punt d’explotar a les seves mans.
Aquestes amenaces de pa sucat amb oli amb un govern regional sense veu ni vot en el context internacional no fan por a ningú, i l’estat espanyol, governi qui governi no canviarà, per tant li queda el camí de condemnar a tot un poble voluntàriament al declivi i la misèria, o ser valent i aplicar aquest punt de no retorn dient les coses pel seu nom. No pot condemnar a la població a viure molt per sota de les seves possibilitats i amb penúries, precisament perquè d’altres visquin molt millor, amb el nostres esforç i sacrifici.
Hi ha un camí, difícil, però amb final feliç, i ho sap perfectament, no perdi més el temps amb concerts impossibles de cara a la galeria, i apliqui aquest dret a decidir sense límits, digui les coses pel seu nom, i la historia li pot tenir un lloc reservat en el més alt, vers al contrari, potser serà l’últim president d’una institució, que al pas que anem no tindrà gaire sentit per un poble vençut, que prefereix ser obedient, i viure del victimisme sense moure un dit.
Magnífic article !!!!
Mas va trair Catalunya amb el seu pacte amb Zapatero.
Mas és un traïdor i un mentider com Millet és un lladre!
Pujol, sabent que Millet era un lladre el va posar on el va posar!
——————
Només resta un camí i un concert: TOCATA i FUGA !!!
i el punt de no retorn ja l’hem traspassat!
Salvador Molins, BIC-CA
——————–
02 octubre 2008
Espanya rebentarà pels diners
Després de molts anys de fer comèdia, d’amagar ineptituds i covardies i
de construir escenaris de cartró-pedra que ara estan caient a trossos,
com per exemple el virrei Pujol i la seva obsessió per encaixar
Catalunya a Espanya, el federalisme asimètric del ximplet d’en Maragall,
l’Espanya plurinacional d’en Carod-Puigcercós, etc., i que han tingut
entretinguts molts catalans aquests darrers 30 anys, ara estem arribant
al cap del carrer, al perquè de tot plegat: els diners que Espanya
extreu de la colònia, el repartiment del botí; el finançament de
Catalunya com l’anomenen els pobres d’esperit que tenim al capdavant
del nostre país, ja siguin a la menjadora com en Mas, en Duran, en Carod
o en Puigcercós, ja siguin a la repartidora de subvencions i prebendes
com en Jordi Porta d’Òmnium Cultural o ja siguin la gran majoria de
periodistes i tertulians, mandarins del règim, que podem trobar ben
repartidets per tota la nostra premsa, ràdio i televisió.
Tota aquesta crosta
és la que ha alimentat durant molts anys la falsa idea que ens podíem
entendre amb Espanya, que es podia normalitzar la nostra llengua essent
espanyols i sense fer de la llengua una qüestió política, que ha amagat
el robatori que patim, que ha fet creure a molts catalans que el darrer
Estatut era un bon Estatut, i que ara, després de tots aquests
fracassos, encara pretén fer creure que es pot obtenir un bon
finançament negociant amb els lladres de la metròpoli. A vegades em
costa acceptar a quin nivell de degeneració i mediocritat poden arribar les suposades elits dirigents del nostre país. És clar que nosaltres no som un país normal. Som una colònia i hi ha moltes poltrones i prebendes en joc.
Afortunadament
la mentida no dura sempre. La gent tarda a adonar-se’n però arriba un
dia que la farsa i els farsants cauen. Ara estem “perplexos” segons els
nostres “entesos”, però seria més profitós que els nostres “entesos” es
mullessin preveient quan i de quina forma es dirimirà aquest estat
d’anim transitori de perplexitat. I el que farà caure aquesta
mentida que es diu Espanya són els diners, els diners que Espanya roba
als catalans i que a més ho fan pixant-se-nos a la cara. El
govern espanyol ha retardat tant com ha pogut la publicació de les
balances fiscals perquè sabien que aquest és un dels detonants
imprescindibles perquè una colònia iniciï el seu procés d’independència.
Al final no ho han pogut evitar i n’han publicat mitja dotzena amb
mètodes de càlcul diferents per a confonfre el ciutadà i perquè ningú en
pugui treure l’aigua clara. Tot i així el govern espanyol està
relativament confiat perquè es pensa que tots els catalans som com els
nostres representants polítics (els de la menjadora) i com els nostres
representants de la societat civil (els de la repartidora). Aquí és on
s’equivoquen en la seva anàlisi. Hi ha una majoria silenciosa
independentista que creix cada dia i que s’està encabronant
considerablement, tant amb Espanya com amb la nostra classe política per
inútils i venuts.
El Principat de Catalunya no obtindrà un bon finançament. És tècnicament impossible.
Espanya extreu (i no retornen) del Principat de Catalunya 52 MEUR cada
dia (19.000 MEUR l’any) mentre que Europa dóna a Espanya 8 MEUR cada
dia. A més, el govern espanyol sempre es reserva algun mecanisme (com
p.e. el fons de suficiència) per a poder restar la quantitat que
l’interessi del nostre finançament. Algun babau es pot creure que
Espanya deixarà escapar el que extreu dels catalans quan ho necessiten
per a mantenir el seu nivell de vida i quan a més estem entrant en una
dura crisi? El problema és que els espanyols s’han passat de rosca i estan assecant la vaca lletera catalana. Ja no hi ha terme mig. Aquest
diners o se’ls queden ells per a mantenir la paradeta o ens els quedem
nosaltres per a no morir dessagnats econòmicament parlant. I
aquí és on es comença a trencar definitivament Espanya, perquè falla el
mecanisme, la clau de volta que havia permès als líders polítics
catalans regionalistes (Pujol, Roca, Maragall i tota aquesta tropa)
dissimular l’espoliació que venim patint fent creure als catalans com a
gran gesta nacional que érem la “locomotora d’Espanya” i que érem més
espavilats que els espanyols, per no dir superiors. Espanya ha
trencat aquest mecanisme i els regionalistes no saben què fer perquè
ells no volen trencar amb Espanya. Dit d’una altra manera: Espanya, per
la seva pròpia cobdícia i mesquinesa, ens està empenyent cap a la nostra
independència, i la nostra classe política és el tap que ens priva
d’avançar-hi.
Que ningú dubti que els lacais
sociates del PSC intentaran fer creure als catalans que el finançament
que es pacti serà “el millor finançament que mai ha tingut Catalunya”.
De fet, aquesta mateixa frase ja la va dir en Montilla en relació al nou
Estatut després d’escapçar-lo. I que ningú dubti que els líders de CiU,
els escolanets d’Espanya, els ajudaran a vendre aquesta idea igual que
van fer plegadets amb l’Estatut. És el joc de sempre que tants “dignes”
periodistes, de forma ingènua o interessada, fa tants anys que
s’empassen, i alguns, excel·lint en la seva ruqueria, han arribat a
proposar com a forma de govern per al futur de Catalunya, allò que
anomenen la “sociovergència”.
Pensar que Catalunya
es pot desenvolupar dins d’Espanya és d’irresponsables i temeraris i si
algú es creu que es poden defensar els interessos dels catalans estant
sotmesos a Espanya que s’ho faci mirar perquè té un problema greu
d’enteniment. Espanya s’està trencant i ja ha sonat el
tret de sortida de la nostra independència. Ara només cal trencar a les
properes eleccions autonòmiques la crosta, el tap que frena el camí cap a
la nostra llibertat que, per si alguns dels ajupits que ens
representen no ho saben, vol dir engegar Espanya a fer punyetes i tenir
el nostre propi Estat que ens permeti construir un futur digne i
pròsper.
Josep Castany
Director General de Catalunya Acció
2 octubre 2008, Barcelona (El Barcelonès)