EL PAS DECISIU
Quan el govern espanyol rebutgi formalment la proposta de celebrar una consulta sobre el futur de Catalunya i, tal com es preveu, recorri davant del Tribunal Constitucional la Llei catalana de consultes quedarà constatat que és impossible una consulta pactada amb el govern espanyol. Llavors Catalunya i, per tant, el president de la Generalitat es trobarà en una disjuntiva. Junqueras l’intentarà arrossegar per prendre el camí de la drecera i tirar pel dret. És a dir, fer igualment la consulta o convocar eleccions plebiscitàries amb l’objectiu de declarar la independència. I, per l’altra banda, Duran i Lleida farà el possible per intentar ajornar l’intent de convocar una consulta fins que hi hagi acord amb el govern espanyol. De fet, l’acord CiU-ERC preveu la possibilitat d’un ajornament.
Tal com ara estan plantejades les posicions dels tres partits, sembla complicat pensar que hi pot haver un camí del mig que permeti que les tres formacions continuïn juntes la marxa. I l’escenari es planteja difícil per a Mas. Convocar unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari suposaria posar a prova la continuïtat de la federació nacionalista, que en els últims mesos ha vist com la tensió entre els dos socis ha pujat de to. I és que des d’UDC s’ha descartat, de moment, la possibilitat d’unes eleccions plebiscitàries com a pla b. A més, si hi haguessin comicis anticipats la federació no es podria presentar sota el paraigua de la consulta, sinó que hauria d’anar més enllà. I les enquestes no els són favorables.
Però, d’altra banda, l’opció d’ajornar la consulta pot posar en perill el pacte d’estabilitat entre CiU i ERC, i és gairebé impossible que un govern en minoria pugui tirar endavant un procés d’aquestes característiques. Ningú pot garantir si un dels camins o tots dos arribaran al cim de l’Estat propi, però malgrat les incerteses Mas haurà d’escollir.
Actualment tenim un estat que ens és propi d’alguna manera però ens és contrari de totes maneres. Deixem estar l’expressió “estat propi” matxucada per l’Oriol Pujol i adoptem l’expressió molt més precisa del que volem fer: Estat Català Independent! Valgui’m la redundància.
Salvador Molins, BIC-CA.
———–
“l’únic ingredient imprescindible d’un procés cap a la independència és la materialització d’un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible.
Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t’has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder tornar al fluir dels negocis, caldrà que se’t faci cas i que es resolgui el problema. Ningú no t’ajudarà, i hauràs d’acabar d’inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s’enquisti.”
[…]
“D’una banda, quan un país s’independitza, les conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d’infraestructures, de deutes amb les institucions internacionals, etcètera… Un cop la independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes; etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs. La prova definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts exemples de com fer les coses.”
[…]
(La fal·làcia del Full de ruta de Cesc Batlle, Enginyer industrial i MBA)
Aquest article publicat pel Punt – Avui+ el trobareu al Google.