EL PARTIDISME SENSE FÍ
Un interessant article de l’Àstrid Bierge ens parla del joc dels nostres partits fins el dia d’avui. No dic que no hagin fet feina per anar endavant, que no hagin presentat propostes, però amb una cosa clara, excuses i més excuses disfressades per no complir amb el mandat electoral, que entenc hi ha moltes maneres de veure, però si la investidura que es la primera, ja no hi ha voluntat de complir-la, això necessita explicacions i no enganys en forma d’investidures que el poble vol i ha votat, i els nostres partits no s’atreveixen a fer per no desobeir als que han atorgat la sobirania i no sembla que es vulgui recuperar.
No volen investir Puigdemont
per Àstrid Bierge
La nova pastanaga del processisme és la reforma de la Llei de Presidència, que vol donar empara legal a una investidura telemàtica de Puigdemont. Aquesta opció, vetada pel TC, no està prohibida però tampoc està regulada i per tant els jugades-mestres han pensat que si s’inclou en el reglament el TC ja no tindrà cap excusa per impedir una investidura a distància del president legítim de Catalunya.
És evident que el Gobierno recorrerà la reforma i que el TC la suspendrà cautelarment, i llavors caldrà esperar fins a cinc mesos per saber si té el vistiplau de Déu. I clar, el termini màxim per evitar eleccions és el 22 de maig. Això és el que li diu Esquerra a JxCat: “De moment investim algú i fem govern i, així que puguem, investim Puigdemont”. JxCat, en canvi, vol intentar investir-lo abans del 22 de maig esquivant la pinça recurs-suspensió. Com? No en tinc ni idea.
Puigdemont s’hi va referir a l’entrevista de TV3 però sense donar detalls i aquesta setmana s’han reunit tots a Berlín per parlar-ne. Pel que han dit, l’únic que es pot intuir és que volen fer-ho molt ràpid perquè l’estat no tingui temps de reaccionar. I a veure, jo no hi entenc de timings legals, però conec l’estat i se’m fa impossible de creure que no tingui temps d’aturar un ple d’investidura que passa primer per aprovar al Parlament una reforma de llei i després per publicar-la al DOGC d’una Generalitat intervinguda.
Explico aquests detalls avorridíssims per explicar que Puigdemont i JxCat estan parlant d’una sortida que és impossible de materialitzar. I Esquerra fa la mateixa trampa, perquè quan diuen que no renuncien a investir Puigdemont, el que estan dient és que confien que el TC acabi decidint a favor de la reforma que ho permetria.
L’estratègia perquè Catalunya tingui el president que va escollir, doncs, és anar més ràpid que un estat omniscient i, si això no surt bé, confiar que aquest estat piconador ho permeti. Com que no passarà ni una cosa ni l’altra, com que la unilateralitat és l’única manera d’investir l’únic candidat que no seria imposat per Llarena i com que JxCat i Esquerra hi han renunciat obertament, es fa evident que no volen investir Puigdemont. Només volen fer veure que el volen investir, igual que només van fer veure que volien fer la independència.
Els compromisos dels líders processistes no estan pensats per a ser realitzats sinó perquè Espanya els faci fracassar i tothom ho vegi. I així anem, carregant-nos de milers de raons, no per poder defensar-nos amb legitimitat sinó per poder protestar, molt enfadats, fins a l’infinit.