EL PARANY DEL PARTIDISME
Aquests 5 dies que queden per acabar aquesta frustrada legislatura poden servir per empitjorar el mal ja rebut o per començar a mirar més enllà, i prendre les millors decisions possibles dins el context de dificultat. Crec que la segona seria la més intel·ligent i sobretot la més eficaç pel projecte cap a la independència catalana.
El que més hauríem d’evitar, i segur que es la petició més difícil es la mesquina tàctica partidista autonomista dels nostres partits. Les declaracions de Junqueras ahir francament em semblen una errada, primer perquè el seu partit pertany a una coalició electoral que compta amb 1700000 veus darrere que hi van donar l’aval en conjunt, i per tant no es poden donar missatges contradictoris en un mateix dia sobre la legislatura ja enterrada. En segon lloc ara no toca el paper de poli bo o poli dolent quant tots els partits i actors del programa han comés errades, i ell no es una excepció. Podríem dir que el seu paper en aquests 3 mesos amb un silenci i deixant el combat de cdc i la cup cremant totes les naus no ha estat galdós, com tampoc ho va ser previ al 9 N, ni posteriorment no veient que la gent reclamava el sobiranisme junt per tal de visualitzar un plebiscit, i finalment provocant endarreriment electoral al setembre perdent un temps valuós per evitar l’auge d’altres forces, com tampoc ho va ser en les eleccions espanyoles, i per competir per la victòria anar separats i regalar el triomf a Catalunya si que es pot, com segurament tampoc ho serà per les ansies de victòria al març les reticències a candidatura conjunta. Pur partidisme que no beneficia amb res al procés.
El paper de CDC tampoc ha estat perfecte. Crec que la fermesa amb Artur Mas encertada per respecte als acords de la coalició i per respecte a la gent. Per altra banda per donar el comandament a la persona que ha recollit el guant llençat per la societat catalana, i ha complert amb tot allò que se li ha reclamat, escapçant el seu partit i representant aquest sector afegit al sobiranisme, i que era imprescindible per arribar a la victòria. De totes maneres ara en una candidatura conjunta i pel be global del procés, i constatant que molta gent te al cap l’eix dreta esquerra barrejat amb el nacional, segurament seria més útil en altres tasques, i trobar una figura de consens sorgida de la societat civil que piloti aquesta transició proposada per la mateixa. El projecte requereix sobretot de generositat, i aquesta en seria una nova prova de maduresa.
Pel que fa a la CUP, crec que ja s’ha dit gairebé tot. La dimissió del seu cap de files Antonio Baños reflecteix aquesta trencadissa interna, i aquesta falta de respecte per la meitat de simpatitzants que volien acord i investidura, i que van deixar pas al sector que ha posat la seva ideologia cal dir minoritària i inexistent a l’Europa occidental per davant de la futura República catalana, demostrant cap alçada de mires, i no saber gestionar aquest moment històric que exigeix sacrificis de tothom, i ells no son una excepció.
Ara, havent perdut aquesta gran oportunitat, i perpetrat un frau gegant a la ciutadania, no es pot seguir venen falsedats i no assumir responsabilitats. Una victòria de segons qui en clau de partit en una autonomia segur que el món que ha sortit al carrer el portaria a una nova decepció. Parlem de donar forma a un Estat, i ara més que mai fora misèries i temptacions autonomistes. Cal tornar a una gran coalició liderada per les entitats sobiranistes amb els partits sota el seu paraigües, i deixant els protagonismes de banda buscant aquest resultat que ara si ens doni via lliure per anar endavant i de pas poder exportar aquests resultats a l’àmbit internacional.