ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir en Josep Guardiola va rebre la medalla d’honor del  Parlament, no tant sols pels seus èxits esportius indubtables i mai vistos, sinó pels valors que transmet, i la seva manera de fer, un acte emotiu, i on va donar la seva recepta pel país, que no es altra que llevar-se ben d’hora, i sense retrets, posar-se a pencar, reivindicant la cultura de l’esforç tant nostra i tant llunyana molts cops per fer d’aquest país, un país imparable, paraula de Pep.

Efectivament, i amb la humilitat que el caracteritza, ens diu que no vol ser exemple de res, però expressa la passió pel que fa, sense buscar excuses per les derrotes, i intentant sempre millorar amb una gran exigència personal que traspassa en aquest cas als seus jugadors, un to humil, i un agraïment etern a la gran institució a la qual pertany, i que li dona tot el mèrit, fins hi tot el president parla de que el seu moment àlgid es comprovar que hi ha gent tant ferma com en Pep.

Realment, i en aquest cas en l’àmbit esportiu, en Guardiola es un exemple, però no una cosa extraordinària, sinó allò que sempre havíem estat els catalans i el nostre tarannà, gent emprenedora, amb la cultura de l’esforç com a tesi per anar per la vida, i donant el màxim de nosaltres per posar el nostre granet de sorra en fer gran aquest país tant petit, superant les derrotes amb coratge i sense excuses, o sigui assumint les pròpies responsabilitats. Aquesta filosofia no es nova, es nostra, podríem dir que el dia següent de caure derrotats i ser envaïts el 1714, el país amb totes les dificultats, es va aixecar i va començar a treballar mirant cap al futur, de totes maneres les ocupacions no son gratuïtes, i el caràcter de Castella, completament diferent al nostre per força ha anat fent forat, i hem passat a la vida de la subvenció com a model, de fugir de responsabilitats sempre culpant els demes, i un individualisme greu ha afectat molt al col·lectiu, amb el que això suposa de pèrdua d’autoestima com a poble, i acomodament fictici pel que fa a les persones, segurament era inevitable, però arribats al punt on hem anat a parar, recuperar els valors inicials costa molt, però segurament es l’unica via per llaurar un futur diferent, el dia que mentalment ens alliberem dels complexos que ens han anat introduint al llarg dels anys, el dia que defensem el nostre, no buscant arguments inversemblants, tant sols perquè com qualsevol poble del món, simplement es el nostre, i no mostrar vergonya, sinó orgull, el dia que deixem la generació de ni nis enrere o l’anestesia de la societat a base de la cultura de la subvenció, per la cultura d’aquest esforç que sempre ens havia caracteritzat, i sobretot el dia que entenguem que les derrotes o les ofenses no sempre son culpa dels demes, sinó que la majoria de vegades en tenim un alt grau de responsabilitat per acceptar-les i compartir-les, aquell dia, com diu en Pep, serem imparables, i la nostra llibertat passarà de ser un somni a una realitat.

Mentrestant, anem en direcció contraria, buscant mil i un arguments per defensar la nostra llengua, quan simplement es nostra, o retallant el nostre estat del benestar per no denunciar un espoli intolerable que ens emmanilla, o inventar-se pactes impossibles que sabem que no van enlloc, segurament cal dir prou, i els nostres representants com ahir en Mas, no poden lloar tota aquesta gent amb els valors encarnats en Pep Guardiola, sinó que ha de veure que amb les condicions actuals no ens en sortirem, ja que les condicions son tant adverses que fan que els nostres majors cervells no puguin desenvolupar el seu potencial en un territori submís, i amb els recursos hipotecats. Cal donar aquest salt mental, per fer veure que la nostra sortida es molt clara, els nostres avantpassats ho tenien molt clar, i van defensar fins a la mort les arrels del nostre poble, ara no cal arribar a aquests extrems, per sort, si més no en el primer món, la política ha substituït les armes, i esta molt bé que així sigui, i altra cosa es condemnada al fracàs, però com va dir una vegada la Gemma Nierga en un acte a la mort de l’Ernest Lluch, vostès que poden dialogar, faci-ho, i ara caldria repetir-ho, ja que el nostre Parlament te la paraula, i el poder per fer-ho, tant sols cal fer el pas, i oblidar falses esperances que no van enlloc.