ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL FRONT COMÚ I EL CORDÓ SANITARI

General

El president Mas i el líder dels republicans Oriol Junqueras, segueixen les reunions per intentar fer un front comú pel pacte fiscal en la línia del Concert econòmic, i voldrien sumar el PSOE-C i PP, alhora, per part d’Esquerra s’ha demanat no deixar el país en mans de la formació de l’Alicia Sanchez Camacho amb una mena de cordó sanitari, i una relació preferent permanent en el Parlament amb acords puntuals amb altres forces. Crec que hi ha errades de bon principi que no es poden tornar a repetir.

Efectivament, s’han compromès a impulsar aquest front, i solucionar el problema estructural de finançament que patim. En Junqueras ha advertit que el govern espanyol dilatarà el màxim la negociació per escanyar més Catalunya, i insisteix en una consulta prèvia per obtenir un gran suport ciutadà, cosa encara no pactada, i alhora intentar aconseguir el suport de socialistes i populars. També s’ha fet constar els impagaments de l’estat que han deixat la tresoreria catalana sota zero, encara que això no ho poden pagar els treballadors públics. Es volen fer passos per un acord estable, i Junqueras demana també a ICV I PSOE-C del qual diuen els republicans que tenen objectius finals diferents, però poden fer junts part del camí, una mena de cordó sanitari per no deixar el futur de Catalunya en mans populars, que segueixen exigint el tancament d’ambaixades, i qüestionen mesures per donar suport als pressupostos i pagar el que es deu des de Madrid a Catalunya.

Realment, un acord entre les dues formacions catalanes, recordo amb majoria al Parlament seria desitjable, ara be el tema de la consulta prèvia del pacte fiscal, es una presa de pel a la ciutadania, no es pot consultar una cosa a la població, quan no te l’ultima paraula, i no te potestat per decidir sobre la qüestió, cal veure que al govern espanyol tant li fa si un 70, 80 o 100% de catalans voten afirmativament, ja han dit per activa i per passiva que no hi haurà cap concert econòmic català, i que el nostre paper esta amb la resta de comunitats de regim comú. Per altra banda impulsar aquest concert com a nexe d’unió de les dues forces, es fer una unió amb pocs fonaments, ja que es un frau de proposta, i tothom sap que sense independència política no hi haurà independència econòmica, es mes suposant que la qüestió superes totes les proves i s’apliqués, que passaria amb les nostres reivindicacions sobre l’estat propi, el govern actual tindria més arguments que mai per abandonar, si es que algun moment ha pensat en la opció, per sempre la reivindicació, i això els que volem un país lliure no ho volem de cap manera. Cal parlar també d’aquest cordó sanitari en vistes als populars, i tornem a detectar la mateixa errada que en el tripartit, s’exclou el PSOE-C d’aquest cordó, quan es l’altra cara visible del nacionalisme espanyol excloent junt amb els populars, i tenen objectius finals diferents com apunten, però també en aquest camí compartit que res tenen a veure, els seus interessos son uns altres, i si vertaderament volem aïllar aquestes partits espanyols, el socialisme català ha de quedar exclòs, caldria recordar que son ells els que no han pagat el fons de competitivitat o l’addicional tercera de l’Estatut, i son ells que no volen cap concert econòmic per Catalunya, altra cosa seria fer-nos trampa un altre cop. Cal destacar que el govern català tard o d’hora haurà de triar entre l’aposta popular amb sacrificis inclosos com les ambaixades, o un pacte vertaderament nacional amb el dret a l’autodeterminació de fons, i com alternativa viable i seriosa, cosa que sembla ningú planteja, i prefereixen perdre el temps amb una proposta condemnada al fracàs, i sense cap sentit actualment, falta visió d’estat, i sentit de la responsabilitat per exercir-lo.

 

 

email protegit
// <![CDATA[
document.write( '’ );
// ]]>

  1. Hi ha un perill addicional amb el que anomenes PSOE-C: com que ara són a l’oposició aquí i fora d’aquí, és molt probable que, d’una manera o altra, tornin a obsequiar-nos amb un “apoyaré” enganyós. Caldrà doncs estar molt atents a una altra sèrie de factors.

    Hi ha un motiu de reflexió més profund: l’evolució – si és que se’n pot dir així – del PSOE-C de Montilla al de Navarro, que ve a ser igual a zero, a tall de renovació.

    Denunciar que el PSOE-C és un mer apèndix del PSOE és una obvietat; la veritable pregunta és si algú creu que aquesta no evolució s’ha fet per error i prescindint de l’electorat propi, o bé és una resposta al que justament vol aquest. La resposta correcta és probablement la segona, i això té un llarg abast, ja que si l’evolució – la no evolució – del PSOE-C satisfà el seu electorat, ve a resultar que la part independentista o autonomista o federalista o diguem-ne com volguem és tot just un 50% escarit de la societat catalana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.