EL FINAL D’UN PARTIT
Avui per la vergonya i el descredit de la poca dignitat que encara podia tenir el poble de Catalunya, el President espanyol del 155 Pedro Sanchez ha arribat a Palau per segellar l’acord de la vergonya, i ho ha fet sense un dispositius especialment nombros de seguretat i amb crits de “guapo”. Sobren més paraules.
Que lluny aquells temps on les visites institucionals espanyoles provocaven un dispositiu gegant a Barcelona i on recordo la imatge del President espanyol dins el cotxe rodejat de membres de seguretat armats sortint a tota velocitat rodejat d’una bona part de la ciutadania que l’increpava a ple pulmó. Ara i desprès de la vergonya dels nostres partits, especialment Esquerra ens trobem amb aquesta indignitat d’avui, el 155 passejant la seva persona tal com va fer ahir la Reina espanyola davant la indiferència general i com si res hagués passat. De fet la reunió en el seu rerefons és fa per segellar el pacte que portarà a un indigne President de la Generalitat anomenat Salvador Illa i un partit que ara potser si, i apart dels hooligans i interessat donarem per enterrat sense cap historia, aquella que sempre volen lluir i que no els pot salvar de la vergonya actual.
De fet, avui hem sabut que el 2019, el ninot amb la cara de Junqueras penjat d’un pont a Sant Vicenç dels Horts i que segurament els va servir per enfortir la candidatura a Europa del seu líder, en aquells temps empresonats, també l’havien organitzat ells mateixos deixant constància del codi ètic inexistent en aquest partit amb aquest tipus de campanya miserable per esgarrapar un grapat de vots i mantenir les quotes de poder la preu que sigui. Ara segurament per la supervivència de totes aquelles boques depenents del partit i que han de mantenir donaran el suport a Illa a canvi de fum convertit en res en poc temps com es habitual i evitaran així una desfeta que es pot preveure històrica en una repetició electoral, tant per la seva gestió, pels seus objectius, pels seus fets i per la falta de qualsevol codi ètic amb un comportament miserable que anem descobrint dia a dia.
Senzillament, una refundació, foc nou i assumir responsabilitats seria el camí però l’agonia l’allargaran al màxim, i encara es pregunten per l’abstenció independentista.
Ahir veien el documental a TV3 sobre els nous grups musicals del panorama català que estan triomfant es preguntaven que la reivindicació independentista havia anat desapareixent, i alguns encara s’atreviran a dir com pot ser, sense esmentar el comportament dels nostres representants que l’havien de materialitzar i nomes ens han avergonyit.
El final d’un partit.