EL DRAMA DE L’AUTONOMISME
Com diu be en Vicent Sanchis aquesta última polémica esteril sobre els impostos es una més d’una guerra i desconfiança dels dos partits que pot tirar per terra tota la bona feina de la societat civil que ha fet arribar el procés fins on ara el trobem. Els dos partits ERC i CDC cal que deixin la mentalitat autonomista d’una vegada, la petita guerra bruta per la supremacia d’una sobre l’altra ignorant el país. Junqueres ha tornat a fer demagògia ara amb els impostos dels més rics, deixant anar consignes sense previa discusió amb tot el Govern, recordo l’episodi del referèndum de Barcelona World, i li demanaria responsabilitat pels moments que ens trobem.
Els impostos no son problema en els termes expressat. Tot rau de l’espoli fiscal al que estem sotmesos i evidentment això no ho podem pagar un cop més els mateixos catalans, siguin rics o pobres. Estem en un procés cap a l’Estat propi i l’eix dreta i esquerra queda o hauria de quedar en segon terme. Anar separats a les Eleccions espanyoles ja es un mal signe, però crear episodis d’aquests nomes alimenta a aquells que precisament volen frenar el procés, i això no ens ho podem permetre.
L’altra desconnexió
per Vicent Sanchis
La darrera discrepància entre Convergència i Esquerra podria ser només una anècdota passatgera. Una anècdota atribuïble a la necessitat de marcar perfil i territori ara que s’acosten unes noves eleccions. Unes eleccions a les quals es presenten per separat.
Els republicans són partidaris d’apujar encara més els impostos als contribuents “més rics” -és a dir, els trams més alts de l’IRPF- i els convergents es neguen a fer més efectiva la pressió fiscal a Catalunya, que és una de les més altes de l’Estat. Els uns i els altres es reparteixen els papers habituals de l’esquema polític convencional. La “dreta” és partidària d’abaixar impostos per generar més activitat econòmica i l'”esquerra” es decanta per apujar-los perquè hi hagi més “igualtat”. Si no fos perquè tot plegat és excessivament teatral. Perquè en el fons els dos punts en litigi no representen res. Només discurs.
Però aquest darrer episodi d’enfrontament controlat va més enllà de l’anècdota. Perquè hi ha una remor i un rumor de fons. Una velada crisi de confiança. L’enèsima. Quan Convergència governava els republicans desconfiaven que aguantessin les pressions de l’Estat i que arribessin al punt de transgressió necessari per convertir Catalunya en un Estat independent. Ara que els republicans són al govern els qui desconfien són els convergents. Consideren que al final Esquerra pactarà amb Podemos, els artefactes que controla Ada Colau i la CUP per formar un nou tripartit d’esquerres que s’acontentaria exercint el dret a decidir a través d’una nova consulta que no seria pactada amb l’Estat.
Tenien raó abans els republicans? En tenen ara els convergents? Tant se val. El que sí que sembla una obvietat és que la desconfiança crònica i els enfrontaments “de classe” -estúpidament de classe- no afavoreixen “la desconnexió” que els uns i els altres empenyen. Potser al final els qui acabaran desconnectant-se són ells. Els uns dels altres.