ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL DIA DE LA PULSIÓ SEPARADORA

Sense categoria

Ahir va ser una Diada on varem seguir reivindicant el nostre estat propi per justícia i per dignitat, i sobretot amb tots els arguments econòmics, culturals i de tot tipus que ens donen suport, es com aquella pel·lícula del Dia de la marmota on cada dia es tornava a repetir, doncs amb  les Diades passava el mateix, però aquest any a Barcelona crec es respirava un aire diferent, que potser dona a entendre que la nostra lluita esta a punt de donar un salt important per encarar la recta final, i tornar a casa amb els deures fets, i a gaudir com qualsevol ciutadà del món amb un estat propi.

Vaig arribar a Barcelona per reunir-me amb els meus companys de Reagrupament, i vaig poder veure una part de l’ofrena floral a Rafel de Casanovas, on enguany unes tanques i les forces de seguretat allunyaven al poble dels seus representants per tal de no ser escridassats, francament trist trobar com a solució talla el lligam entre la ciutadania i els seus representants en una democràcia es matar-la, quan el més senzill es preguntar-se els motius per arribar fins aquí.  Tot seguit, i amb una bona passejada vaig fer cap a l’ofrena organitzada per l’associació al monument al General Moragues, un heroi oblidat, estil Braveheart per entendre’ns, amb un final èpic, i que com des de fa 300 anys s’ha encarregat l’estat espanyol de intentar esborrar de la nostra manipulada historia per sempre més. Enguany sense parlaments, ja que l’autoritat portuària volia cobrar prop de 1800 euros per realitzar l’acte, ja que el considerava polític, realment aquests socialistes ja no saben que inventar per aturar aquesta pulsió separadora segons el president català.  Un dinar al Pla de Palau d’allò més agradable, i amb una gran assistència, on els caps de llista, excepte el de Lleida per l’agenda de ser alcalde de la seva població, van fer els seus discursos que van transmetre la il·lusió del moment, i el nostre eslògan “Independència, ara si, ara toca”. A recollir el material a la nostra seu, i cap a la mani, que valoraria sense entrar a si érem 13200 o 18100, com un èxit de participació i entusiasme col·lectiu. No vull estar de dir, i  certificat també per mitjans diversos que érem la formació amb més gent de les que allí estaven representades, cosa que es un reflex del treball seriós que s’està realitzant per tot el territori, i una consolidació d’un projecte que no es flor d’un dia, ni una foguerada passatgera, sinó un treball fosc de temps, que amb encerts i errades dona els seus fruits.

Ja de tornada pels carrers barcelonins varem trobar-nos amb els parlaments d’Esquerra, i el seu líder Joan Puigcercos, amb un abrandat discurs de fugida d’Espanya, i una defensa del seu full de ruta per assolir-ho. M’estalvio els detalls, ja que tanta hipocresia junta es difícilment digerible. Poso la radio ja en el cotxe, i sento la Camacho demanant una diada més oberta i plural, i que l’acte pel català no exclogui el castellà, i al President tornant a dir allò dels camins inadequats. Crec que la Camacho no sap que va passar el 1714, o almenys la seva xenofòbia catalana no li deixa reconèixer, la mateixa que no li fa pair un acte a favor d’una llengua, no significa cap atac a un altre, i pel que fa al President, caldria dir per qui son inadequats, per Espanya, per ell, pel seu partit o per qui, crec que per la població catalana, i el seu estat del benestar futur son l’única via de sortida, i el president d’un territori el primer que ha de fer es respectar la seva ciutadania.

En definitiva un dia complet per carregar piles, i encarar aquesta recta final de campanya, què ha de començar a marcar l’inici de la fi d’aquest forat negre on viu Catalunya.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.