EL BARÇA EN EL PUNT DE MIRA
El comissari Villarejo si es que calia ha confirmat la guerra bruta de l’Estat contra Catalunya, amb agents del CNI infiltrats amb la missió d’embrutar el procés i les persones rellevants que li donen suport. De fet les converses del Ministre Fernandez Diaz i De Alfonso ho confirmaven i nomes feien realitat una sospita molt extesa.
De fet no cal ser ingenus, qualsevol Estat no es neutral i respón als seus interessos. Ara be, qualsevol Estat no assumeix amb normalitat quan les clavegueres del mateix amb tota naturalitat utilitzen els recursos públics per anar contra determinats partits o persones en benefici d’un projecte com es el cas.
Aquesta esquerra que encara ens vol fer creure que pot acordar democràticament amb l’Estat un referèndum, amb un Estat que encara manté les estructures franquistes i amb el tarannà que te i que abarca tot l’arc de dreta rància a esquerra rància, a Catalunya Carme Chacon podria ser un gran exemple amb la seva lluita contra el dret a decidir del poble a qualsevol preu, i això son fets irrefutables.
De fet aquesta guerra provoca les nostres baralles internes, aquelles de curta volada i que cauen de quatre grapes en la missió de l’Estat. Sentim com estem entretinguts amb l’escarni a Germà Gordó de CDC, una persona no precisament de la meva devoció però ja condemnada per les acusacions de De Alfonso que es veu son més valides que el desmentiment propi o del mateix President Mas per exemple. També es vàlid per aquells que continuen la seva croada diaria contra un partit i alhora volen la independència, sense calcular que si no hi som tots no hi arribarem de cap de les maneres i que les baralles democràtiques pel model de societat i el comandament polític tocarien desprès, un cop constituits com Estat.
Tanmateix veiem com les icones catalanes no escapen d’aquesta guerra i el Barça es un gran exemple, amb tots els temes judicials i ara amb la pena de 21 mesos al millor jugador de la història del futbol, Leo Messi. Diuen per frau i per no valer la excusa de no saber el que firmava quan era un adolescent. Recordo una persona que ja ha pagat el seu deute fiscal i la multa corresponent, cosa que no han fet totes aquelles fortunes espanyoles que amb la ammistia fiscal i una petita aportació han quedat lliures i blancs. Alhora hem vist astorats com altres cassos similars com els madridistes Casillas o Xabi Alonso van acabar de manera molt diferent. Tot plegat i dieu-me mal pensat, pretén fer que l’argenti finalment marxi del club, igual que ho han provat amb Neymar i la seva persecució judicial o altres jugadors amb unes ganes extres que com deia mai havien aplicat.
En definitiva la guerra arriba a totes les estructures catalanes i el Barça es una, el tuf ja es insuportable i la resolució no la podem endarrerir massa, abans no sigui massa tard.