ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

DURAN I MILLO: ELS TAPS DE LA DEMOCRÀCIA

Sense categoria
Les declaracions d’aquests dos personatges polítics al mateix dia , dona idea del respecte que tenen per la societat catalana, o sigui ben poc. El Popular demana diàleg i  insta al president Mas a fer-lo servir i no caure amb la ruptura i fins hi tot s’atreveix a comparar el terrorisme amb l’independentisme. Per la seva part Duran rebutja una pregunta nomes sobre la independència i demana un camí del mig que per cert ningú ha demanat per enfortir la democràcia. No hi ha dubte que l’enèmic es a casa, i la dita que no hi ha més sord que el que no vol escoltar es podria aplicar perfectament.

En Duran vol que la resposta no sigui secessió o submissió, i com sempre es fa seu un ampli sentit majoritària de la societat, que suposo nomes existeix en el seu cervell, i que vol un camí del mig, i treu l’argument  de la cohesió com a perill de la independència, curiosament un fet que mai es un problema si tot segueix igual. Dieu que la tercera via es difícil si a l’altra banda no hi ha ningú, però per la democràcia hem d’oferir més opcions, no serà pel seu interès, cosa que deixa clar quan diu que un estat propi no pactat encara te més dificultats, suposo que deu prendre la societat catalana definitivament per estúpida. Finalment rebla el clau quan agafa l’argumentari de la por espanyol amb una Catalunya aïllada del món durant anys i anys per una declaració unilateral. Suposo so que com som especials, seríem un cas únic a la historia, ja que el 90% de les indepencències han estat així i no ha succeït.
Per la seva part en Millo parla d’una Catalunya més ben finançada com l’arrel del problema i més reconeguda dins l’Estat espanyol, i això nomes es pot fer acceptant el diàleg de Rajoy contrari a la ruptura, que defineix per la consulta, amb la frase “uns quants no poden trencar les regles del joc”, i demana portar la qüestió al Congrès a Madrid i buscar majories amb un referèndum a tot l’Estat. Per últim diferencia entre el País Basc i Catalunya, que allà no han entrat mai els terroristes al Govern i aquí els independentistes estan dins al Govern. Francament demencial, i inacceptable en qualsevol estat democràtic normal, on personatges com aquest no podrien participar com a representants del poble.
Son la mateixa estratègia amb dues cares, el mateix poc respecte a la democràcia, a la societat catalana i al país. En Duran no accepta que una majoria al carrer ha expressa el seu clam cap a una direcció, i ho vol fer amb una papereta amb unes urnes, una pregunta clara i un si i un no com a respostes, ningú ha demanat res més, no hi ha camí del mig, aquest fa 300 anys que s’ha intentat i els resultats son evidents. El seu partit es una minòria al Parlament i de fet dins del mateix no tothom te la seva opinió, per tant demanaria una mica de respecte elemental al clam de la societat que ell representa, ja que sinò automàticament deixa de representar a ningú més, que no sigui els seus interessos, i al dels lobbys que viuen de la dependència i volen aturar el procés com sigui. Per cert la cohesió no s’ha trencat ara, ni desprès, es pura demagògia sense cap base per sustentar-se.
En Millo es capaç de posar al mateix sac terrorisme i independentisme per justificar el que no es pot justificar. Ja n’hi ha prou, de fet l’Unió Europea ja va advertir de termes com nazisme i altres derivat utilitzats des de l’Estat per assimilar amb el procés català democràtic i pacífic, però no es pot esperar que qui no es demòcrata o sigui de cop i volta. Parla de diàleg, però no diu de que, de fet l’altra part ja ha dit que no hi ha res a parlar d’una papereta i unes urnes, fi del diàleg. Suposo que li agradaria molt veure al President Mas menyspreat com el Lehendakari Ibarretxe en el seu dia, però aquest no es el camí, la societat que per cert l’ha votat es molt més important que qualsevol Parlament o llei, si això encara no ho te clar, millor que passi la seva frustració sense faltar el respecte a la mateixa.
En definitiva, dos personatges, la mateixa impotència  i desesperació, per no aplicar la seva democràcia amb o sense el poble.
  1. Hola,
    parteixes d’una coincidència temporal d’en Duran i en Millo per a identificar-los i no hi puc estar d’acord, en Millo és simplement un impresentable i si jo fos en Duran em sentiria molt ofès per la comparació.

    Haig de dir que no sóc de la corda d’en Duran, no hi combrego i fins i tot moltes vegades els seus comentaris m’irriten. Ara, crec que s’en fa un gra massa contra ell, i voldria defensar-lo per tot un seguit de raons:
    1.- Per un principi ètic. Vull ser lliure, no només independent d’Espanya, i per això cal respectar la discrepància. En Duran pot demanar una tercera via tot i que ningú la demani, pot voler continuar dins Espanya tot i estar en minoria; no comparteixo el seu plantejament però l’accepto.
    2.- En Duran defensa les seves posicions d’una manera raonada i respectuosa amb l’altre. Argumenta allò que diu, tot i que pots estar en desacord amb els seus arguments, i no l’he sentit dir mai que els altres són nazis o estirabots similars, al contrari de tants i tants que prefereixen cridar a parlar.
    3.- En Duran sempre s’ha mostrat partidari de que el poble català trii el seu futur i ho faci mitjançant una consulta. En això coincideix amb els independentistes, i mentre no arribem a la consulta tenim un tros de camí a fer plegats.
    4.- Finalment, crec que dins aquest procés en Duran té un rol a jugar. Tot i ser inversemblant, les opcions actuals són la independència o la submissió seguint com fins ara, degut sobretot a l’immobilisme espanyol incapaç de cedir un mil·límetre, incapaços d’acceptar altre resultat que la rendició. En Duran reclama una tercera via, i aquesta tercera via no pot venir d’altre lloc que d’Espanya, i aquí es troba el rol que en Duran juga, voluntàriament o involuntària. Encara hi ha ciutadans que esperen una resposta d’Espanya, gent que dia a dia en surt desenganyada, i ha de quedar meridianament clar que no hi haurà resposta – més enllà que ens ofereixin alguna engruna -, i reclamar insistentment una tercera via és la millor manera de que quedi palès, de manera explícita, que no n’hi haurà cap, de tercera via.

    Demano disculpes si m’he estès massa, tant de bo mostri de manera clara el perquè veig en Duran com un personatge que encara té coses a dir en tot aquest procés. M’agradaria, tant de bo sigui així, veure en Duran demanant la independència en acceptar finalment que no hi ha ningú a l’altra banda.

Respon a Francesc Estall Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.