DURAN I LA CATALUNYA NACIONAL
Aquest diumenge en un acte de campanya, Duran i Lleida ha apel·lat a la Catalunya Nacional què pensa en el seu país, davant la provinciana què nomes pensa en el PP i el PSOE, i ha advertit què si no sortim a votar, no vol dir què no siguem Europa, sinó perquè l’Estat ens haurà convertit en una província espanyola.
Alhora els líders del PNB Iñigo Urkullu, i de CIU Artur Mas, han destacat la importància del seu vot, ja que si no, no existirem a Europa, per la part basca ha ressaltat què quan PSOE i PP volen anar contra els nacionalismes no els hi costa gaire anar plegats, com el cas d’Euskadi.
Realment es curiós l’efecte que produeixen les campanyes electorals entre els polítics, son aquells dies on baixen del seu pedestal, i toquen el carrer per apropar-se a la gent amb tot tipus de promeses i afirmacions què no repetirien mai de la vida en altres períodes de l’any. Uns lapsus de memòria que per sort no tothom ignora, i s’han de denunciar. Un d’aquests efectes han produït les paraules d’en Duran, conegut per la seva burla a la opció independentista, la seva defensa de l’estat espanyol on aspira algun dia a ocupar algun càrrec, i la seva posició contraria a la sobirania plena de Catalunya. Ara apel·la a la Catalunya nacional què pensa en el seu país, el que passa es que quan ell diu nacional o país, evidentment aquest senyor no pensa precisament amb la nostra nació, sinó amb l’estat espanyol, i aquesta mentalitat si fos majoritària ens portaria a ser una província espanyola com qualsevol altra, i amb una identitat totalment desdibuixada. Aquestes coses i moltes altres son les què allunya la gent del vot, ja que ha perdut totalment la confiança amb aquesta classe política.
Pel que fa a la importància del vot amb aquestes dues formacions què ens permeten tenir un nom a Europa, i en contraposició la trobada en el tema nacional de les dues formacions espanyoles, crec què una mica d’autocrítica no aniria malament, ja que per evitar aquest nacionalisme agressiu espanyol, no es pot estar jugant permanentment al seu joc, i l’ambició nacional vertadera i la personalitat pròpia per damunt dels càlculs electorals ha de ser el pal de paller, i aquestes dues formacions han pecat molt en aquest aspecte.
Han jugat al joc de la legalitat espanyola, esgarrapant les engrunes pertinents què els hi permetessin presentar-les com un gran tresor al seu territori per mantenir la quota de poder, i mantenint equilibris tàctics per no avançar un mil·límetre més del necessari. Això al final se’ls ha girat en contra, ja què no es pot mantenir indefinidament, i la població s’acaba cansant de tanta demagògia sense cap aspiració més al darrere, i que ha aplanat al camí per les formacions espanyoles i la seva lluita per centralitzar tot el poder, i deixar les perifèries com a simples anècdotes.
Son reflexions quèe més que ajudar, desmotiven els possibles votants, i més quan es parla molt poc d’Europa, i molt més en clau interna, on la gent precisament ja n’està farta de promeses i fets incomplerts, i on constata que no hi ha voluntat de canviar res quèe suposi un mínim risc.