DIGNITAT SOTA MÍNIMS
Els fonaments d’un Estat entre d’altres coses, s’haurien de basar en el respecte a la ciutadania tant personalment com en els seus drets fonamentals, i malauradament veiem com això es violat sistemàticament amb total impunitat.
Ahir veient el documental sobre el abusos i violència de l’exèrcit espanyol amb els reclutats per fer la “mili”, ho vam veure amb cruesa com uns energumens sàdic passaven el seu temps tot tipus d’humiliacions i agressions contra persones obligades a perdre un temps de la seva vida en una tasca sense sentit i on perdre la personalitat era l’objectiu militar tant estèticament com psicològicament. Una cosa seria fer una broma de millor o pitjor gust i l’altre son aquestes barbaritats que han arribat a causar amb la indefensió evident pèrdues de vida per suicidis o seqüeles dificils de deixar enrere.
Aquesta violència amagada i silenciada per l’exèrcit, recordo una part de l’Estat que no preguntava als ciutadans si en volien formar part, sinó que obligava a la ciutadania per imposició. Si això afegim el maltractament i assetjament com ahir vam veure, pot arribar a ser una condemna en una presó, però en aquest cas sense haver fet cap crim, i l’únic delicte d’un Estat que no respecte la seva base, o sigui la ciutadania.
Aquest poc respecte a la vida el trobem en un altre classe que domina un Estat com la política i on per exemple escoltem de boca d’una senadora i batllesa de Bigastre en una intervenció on ha comparat els més de 200 morts per la tragèdia de València amb la destitució de les conselleres del Govern de Mazon “Dues magnífiques conselleres que ha perdut la Comunitat Valenciana. Una pèrdua més que s’afegeix a la vida dels 222 valencians morts”, unes declaracions miserables que donen idea del nivell que parlem. Parla de dues conselleres que una deia que no sabia que hi havia el servei d’alerta per mòbil, cosa que era mentida i l’altra és va dirigir a les famílies de males maneres per dir que no podien veure el seus estimats morts. Tot un vodevil macabre que deixa la dignitat personal sota mínims.
Son dos exemples, de que l’Estat no protegeix la ciutadania, cosa que seria bàsic, vers al contrari,juga amb la seva dignitat i la seva vida com si res, i el que encara és més greu amb les eines per no poder defensar-se davant de tanta indignitat.
La dignitat sota mínims.