ALBERT CORTES MONSERRAT

Com cada dia 12, i esperant sigui l’últim com a dia festiu, un desig que espero sigui realitat com més aviat millor, arribem a aquesta data on s’ha substituït el “dia de la raza”, instaurat en el franquisme, i que davant l’agressivitat davant els territoris colonitzats, es va substituir pel “dia de la hispanidad”, un eufemisme que posa en relleu el tarannà d’imposició violent que amaga la suposada festa, i que aquí ve vestit de receptes que sabem perfectament que no funcionen, com la resistència a ultrança contra Espanya del president Pujol, o l’ajornament de la votació en el Parlament del Pacte fiscal per desprès de les eleccions espanyoles, hi ha coses que no canvien.

Efectivament, el president Pujol ens proposa aquesta resistència contra Espanya, ja que la idea plural ha fracassat, i cal trobar un solució. Ens explica que el TC no mereix cap tipus de confiança, ja que esta totalment polititzat, i això vol dir que un estat no funciona, amb una dècada per Catalunya de una decepció rere l’altre, i demana una resistència creativa contra un estat que s’ha cregut un nou ric que ha sofert un daltabaix, i li costarà molt sortir d’aquesta crisi. Demana que els líders diguin la veritat, encara que això posi en risc els seus càrrecs corresponents, per retornar la credibilitat. Des de l’estat espanyol ja no van voler que Catalunya no celebres aquesta diada el 1980, quan va ser demanat pel govern Pujol, i volia modificar el calendari festiu, i va obligar a fer marxa enrere en la petició, ja que la imposició d’aquest sentiment es preferencial per l’estat espanyol. Ara en Mas, en un altra marxa enrere accepta ajornar el debat al Parlament sobre el Concert econòmic fins desprès de les eleccions espanyoles, precisament davant les peticions dels dos principals partits espanyols de la cambra, populars i socialistes, i ja corre el rumor del perill que suposa de no voler aigualir el nou model en nom del consens, precisament un model presentat per sorpresa pel govern amb les conclusions de l’IAE.

Realment, en Pujol s’equivoca aquest anar en contra d’Espanya, ja que la qüestió es anar a favor de Catalunya, i això no necessita anar en contra de ningú, es ni més ni menys el que fan tots els territoris seriosos, ja sabem que les institucions politiques i judicials espanyoles fan la seva feina, i aquesta inclou mantenir l’estatus que actualment te Catalunya, i intentar poc a poc fer desaparèixer la seva identitat diferent, en benefici d’un projecte unitari que no entén de diferencies, ens parla d’una dècada de decepcions, jo diria que 300 anys de decepcions, l’estratègia de l’estat sempre ha estat la mateixa, i ha anat evolucionant amb els signes del temps, però amb un objectiu final. El que ratlla el cinisme, es demanar els líders la veritat encara que els costi els càrrecs, ben be s’ho podia aplicar en la seva persona, i en el seu mandat quan ens va vendre uns pactes i un suposat tracte i model català amb Espanya, que ha quedat demostrat que era molt lluny de la realitat que ara vivim. Evidentment el concepte plural i l’estat son incompatibles, i per tant el calendari i en especial la festa per celebrar el genocidi a les Ameriques, i la imposició d’un idioma i una manera de fer han de ser iguals per tothom, la diferencia es que un a un els estat americans han anat prenent el seu rumb propi, i ara pràcticament Catalunya i el País Basc, queden com testimoni d’aquest gran imperi que va ser, i que no tornarà. Aprovo la decisió del President Mas de no assistir  a la desfilada militar espanyola, com si van fer els seus antecessors, en unes decisions que tot hi els simbolisme trobo vergonyants i fora de lloc, però alhora discrepo en l’aplaçament del debat al Parlament de la principal i inconsistent aposta convergent, com es el pacte fiscal per desprès de les eleccions espanyoles, i la incomoditat dels dos principals partits espanyols i els seus càlculs electorals, amb aquesta decisió dona a entendre que no es cap pacte, ni molt menys d’igual a igual, ja que la supeditació als interessos de les eleccions espanyoles, i a aquests partits que a Catalunya volen ser llop amb pell de xai denoten una inferioritat, i el que es pitjor una mentalitat que no ens pot portar res de bo, si el que pretenen es aigualir les conclusions, crec que pot ser la mort definitiva d’aquest govern, i una irresponsabilitat ja viscuda amb l’estatut, i que amb aquest possible nou deja vu, acabaria amb qualsevol credibilitat davant la ciutadania, ja farta de tanta demagògia barata.