DES DE FORA HO VEUEN MÉS CLAR
Ara ha estat el Financial Times que desmunt les teories de populars i socialistes espanyoles per rebutjar el concert econòmic català, i el rotatiu assegura que pot ser part de la solució, per contra intervenir les autonomies per força portarà Espanta a un problema polític real. També l’agencia Moody’s diu clarament que el problema principal català es l’espoli econòmic de 20 mil milions anuals, que es malbaraten fora sense retorn possible. De fet des de dins, l’ultima acció indignant es presentar el pla de retallades a Madrid que controla fins l’ultima xifra, i on han inclòs els 211 milions corresponents al 2009, que per part del ministre Montoro ja ha ratificat que no pagaran, precisament aquest personatge es el protagonista de l’escrit de Salvador Cardús que us adjunto, i que dona idees del que properament podem viure en aquest país.
#ignoremmontoro
Sembla ser que qui està disposat a passar als annals de la provocació –i, en aquest sentit, a ser un dels principals agents de conscienciació independentista-, és el ministre d’España Cristóbal Ricardo Montoro (Jaén, 1950). Com que amb tothom qui parlo que en té un cert coneixement del personatge, em diu que és un home ben preparat i savi, he de creure que les seves provocacions ni són gratuïtes ni fruit de cap mena de solellada per haver-se deixat el barret a casa. Per tant, les dues altres alternatives poden ser, una, que l’home estigui realment nerviós a la vista de la magnitud del desastre que ha de comandar o, dues, que siguin provocacions pal·liatives molt calculades per mirar de desactivar el desafiament que tard o d’hora, no en tinc cap mena de dubte, el govern de la Generalitat de Catalunya plantejarà a Espanya.
Com que no insulta qui vol sinó qui pot, també he de dir que caldria que no perdéssim la calma. El “que si pitos, que si flautas; que si flautas, que si pitos” del ministre Montoro per referir-se a l’exigència de pacte fiscal, siguin nervis, siguin envits, una vegada fet l’avís de rebut i dir-li que per aquí no hi passem, no ens hauria de fer perdre ni un minut de son, i menys d’energia constructiva. Deixem que responguin els qui en saben i des d’on cal, com ho feia la mateixa Pilar Rahola a La Vanguardia de dimecres. Si algú perd els nervis, o si ens vol desafiar, després de dir-li que una cosa és que ens pispi la cartera i una altra de ben diferent que ens falti al respecte, allò que ha trobar és la màxima indiferència. Per dir-ho així, o no se’l torna a convidar –que en prenguin nota les organitzacions que habitualment perden l’oremus per tenir un ministre al sobretaula-, o si se’l convida, se li fa un boicot d’assistència. O sigui, li fem un #ignoremmontoro.
I és que les energies constructives, des del meu punt de vista, seria convenient que les anéssim acumulant des d’ara per quan, potser abans de final d’any, hàgim de sortir a fer costat al Parlament, amb el Govern davant, en la defensa de l’autogovern i fins que aquest mateix Parlament estigui en condicions de plantar cara definitivament a l’Estat –cada dia més dèbil- i amb probabilitats d’èxit raonables. I dic que cal acumular-les, perquè en faran falta moltes. La manifestació del 10-J hauria de quedar com a una anècdota davant del gest de força que caldrà fer el dia D i l’hora H. Si la independència –ai, perdó, volia dir l’estat propi- és l’objectiu més ambiciós que mai es pugui proposar un poble, el risc, el compromís i l’esforç que caldrà fer en la fase de la ruptura, serà d’unes proporcions titàniques. Pels dolors de part del nou estat no hi haurà epidurals que valguin.
Salvador Cardús
.
L’esquerra ‘española’ de la vergonya i de l’esterilitat inútil … que que tanmateix vol clavar el clau sobre la cabota … demanant molt més del mateix.
A l’Estat espanyol el que ha triomfat i triomfa és la mentalitat social primo-riverista i falangista.
Instal.lada en les persones i la societat espanyola, les principals institucions incloses les bancàries, les caixes i ‘su obra social’.
Per fer una política per damunt de o al marge de qualsevol decisió econòmica coherent i en consonància a les necessitats reals del país que ens han dut a l’actual situació.
I l’esquerra posa l’accent en allò que no s’ha de fer, si PP-PSOE s’en passen dos pobles, l’esquerra s’en en passa quatre i fa propostes per a desvariar molt més. Aviats anem.
L’Esquerra ‘alternativa’ -de què?- De les polítiques socials que voldria fer la dreta del PP més el PSOE-IU en línees generals i que no poden ser.
L’alternativa real no és amb els socialistes, comunistes i ex-pce. Una esquerra de alt standing.
Ja que els nostres politics no valen per mantindre una gestió política a nivell europeu dels països nòrdics, almenys en de tindre la manilla del control monetari.
L’alternativa real és sortir-s’en del euro i retornar a la pesseta, per almenys tindre el control monetari i ajustar les necessitats monetàries i econòmiques a la realitat del país.
Ja que els nostres politics no valen per mantindre una gestió política a nivell europeu dels països nòrdics, almenys en de tindre la manilla del control monetari.
Tant si s’és de dretes com si és d’esquerres, sempre plourà de dalt cap avall i no a l’inrevès.
O què més dona una dreta de alt estanding, que una esquerra de alt standing? Si al final té que pagar-ho tot ‘poca ropa’ i els mateixos de sempre.
A més a més les necessitats dels països del sur no tenen per què coincidir i competir en les dels països nòrdics amb les seves necessitats respectives i més a més no és bó, per tant n’hi ha que sortir-s’en d’aquest euro nòrdic i centre-europeu.
La flexibilitat és la indepèndencia real d’aquest euro que ens ofega.