DE RIDÍCUL EN RIDÍCUL
Ahir la Justícia espanyola va donar un nou pas de descrèdit i impunitat sobre una societat indefensa que no te mecanismes per protegir els seus drets i llibertats.
La sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre el cas Otegui deixa ben clar que el Tribunal que el va condemnar amb 6 anys i mig privat de llibertat i una inhabilitació que encara dura i que lògicament ha influit i variat el panorama polític basc i el propi dels encausats. La reacció ha estat zero, de fet aquesta impunitat que abans parlava i propia dels sistemes dictatorials es la constant espanyola. Lògicament també hi ajuda que el Tribunal Europeu no obliga a res i tant sols imparteix justícia sense conseqüències, un desgavell, ja que a la Unió Europea aquesta jerarquització no es tal i seria molt útil per Estats amb democràcies de fireta com Espanya.
De fet el mal ja està fet, la condemna feta i tal com va passar quan no es va deixar presentar l’esquerra abertzale a les eleccions basques deixant en un frau de grans proporcions els resultats que mai van poder ser impugnats. No s’espera ni tant sols el perdó per Otegui ni cap mínima disculpa.
Per reblar el clau la decisió del Tribunal Suprem de fer marxa enrera amb el cas del pagament de les hipoteques tornant a la ciutadania el pagament i deixant les entitats bancàries sense fer-ho, es un nou escàndol de grans proporcions on veiem un cop més com les entitat bancàries i els lobbys econòmics manen sense discusió per damunt de tot i manipulen qualsevol altra poder a la seva conveniència i per suposat per damunt de la gent. Un problema del sistema que ja vam veure com es rescatava amb diner públic les entitats que mai tornaran i ara senzillament han ordenat aquest afer també impunement.
Tot aquest desgavell dona idea del sistema on ens trobem on aquests lobbys ostenten el poder i la Justícia es simplement un instrument a les seves mans i on la ciutadania veu vulnerats els seus drets sense remei i sense poder fer-hi res. Es un avis per exemple del que esperem en el judici dels Ostatges polítics que alguns encara defensen enviar a una condemna sense límit i sense cap defensa possible.
Un Estat de ridícul en ridícul però que segueix a la seva dins una Unió Europea que mira a un altra costat i sembla permet qualsevol cosa com sempre per damunt de la ciutadania.