DE MAL EN PITJOR
Aquest episodi viscut aquest cap de setmana al secretariat de l’ANC per escollir un nou secretari i que va acabar de moment amb les paraules de Josep Costa un dels candidats en forma de queixa i abandonant la sessió telemàtica, no deixa de ser un més dels episodis de la trista realitat del procès.
l’Assemblea Nacional Catalana havia de ser i va ser el pal de paller del moviment hereu de les consultes populars i que havia d’aglutinar la societat sense mirar ideològies i amb un objectiu molt clar, treballar i fer pressió des de la mobilització per arribar a la independència, una mena de lobby de la ciutadania per arribar a un objectiu i desàpareixer amb la satisfacció del deures aconseguits i ja deixant tota la responsabilitat a les institucions. La veritat és que era un projecte il·lusionant del qual orgullós d’haver format part i veure com creixia el moviment que semblava imparable amb mobilitzacions mai vistes jo diria que en el món i una capacitat d’influència des de baix mai vista. Tothom aportant el seu granet de sorra desinteressadament fins fer possible el que semblava impossible.
Nomes tenia un gran enèmic, el temps. Hi ha via un límit per assolir finalment l’objectiu i frenar els intents de control polític i utilització de l’associació que evidentment eren un greu perill i la cobdicia miserable però humana de la utilització de la plataforma com impuls individual pel salt a la política i quotes de poder. Alhora un moviment amb un ascens tant formidable i amb la meta delimitada te el perill que un cop arribat a la meta i superada, la coherència, la credibilitat i la venda del producte és fa molt i molt difícil, ja que el desencís i aquella il·lusió del “momentum” no es infinita.
Un cop arribat a la no aplicació del resultat del referèndum i descobert que els nostres partits no pensaven aplicar-lo i poc havien treballat el desprès com ens deien, acabant amb les il·lusions de la majoria dels catalans, l’ANC també ha quedat atrapada en aquesta teranyina i ara qualsevol discurs balla entre les baralles miserables pel poder i per fulls de ruta de difícil credibilitat.
Aquest és el mal de l’ANC, i on fets com els de Costa nomes reflecteixen la situació d’una entitat que amb el full de ruta originari ja hauria d’haver desaparegut fruit d’haver assolit l’objectiu i que ara ha quedat amb el peu canviat i amb episodis tristos com aquests, tant tristos com el país que vivim que ha normalitzat un referèndum fet fa 8 anys i on el resultat mai va ser aplicat deixant clar el tipus de democràcia on vivim i la realitat dels nostres partits i els seus vertaders objectius.
Da mal en pitjor.