DE LA LLEI A LA LLEI
La manera més senzilla de donar confiança a la població davant el referèndum, i l’opció d’un país nous. Es evidentment no apartar-se de la legalitat vigent en cap moment, i quan arribi l’hora agafar la nova legalitat. Dit d’un altra manera i com diu en Ramon Cotarelo, no ens podem permetre relliscades com les del Jutge Vidal que donin peu a aquells que precisament ara posen el crit al cel a desenterrar la destral amb les mans tacades d’il·legalitats que mai esmentararan. Hem de ser un exemple de democràcia i gestió transparent per començar amb bon peu.
Les persones i el projecte
per Ramón Cotarelo
S’entén per què els polítics del PP no dimiteixen mai, facin el que facin, tant si abusen del seu poder com si impedeixen l’exercici de drets ciutadans o cometen delictes. Saben que la dimissió no és mai la fi d’una aventura, sinó el seu començament. A continuació vénen les exigències que es demani perdó, les peticions de compareixença o les comissions d’investigació. És molt millor no dimitir i deixar que escampi.
Per això no va dimitir Trillo després de la catàstrofe del Yak42 de la qual és políticament responsable. Per això tampoc Rajoy demana perdó als familiars de les víctimes 14 anys després d’aquell desastre ocorregut quan ell era vicepresident del govern i, per tant, també responsable. Per això igualment tampoc va dimitir Fernández Diaz encara que estigui sota vehement sospita d’haver fet tot tipus de joc brut contra l’independentisme català, inclosa la presumpta “gesta” d’intentar destruir la sanitat catalana. Dimitir és reconèixer responsabilitat, potser culpabilitat i això no és una pràctica comuna de la dreta.
La dimissió de Santiago Vidal s’allunya de la pràctica hispana i s’acosta a l’europea. Es fan declaracions inoportunes o injustes o falses i, en conseqüència, es dimiteix. Aquesta dimissió ha provocat la coneguda allau de peticions de l’oposició, tractant d’acorralar tant al dimissionari com al govern català, principal afectat per les declaracions del jutge. Al marge de la torta intenció que tenen moltes d’aquestes peticions, és important que el bloc independentista i especialment ERC, organització a la qual pertany Vidal, continuïn en l’esperit europeu iniciat pel jutge, donin totes les explicacions que raonablement es pugui esperar i dissipen l’ombra del dubte en els procediments aplicats en el full de ruta.
És irritant veure com els que actuen de manera prepotent i de vegades suposadament il•legal, els que recorren a les clavegueres de l’Estat per aconseguir fins il•legals i immorals, els que censuren i abusen, s’erigeixin en paladins de la democràcia i l’Estat de dret. Però això no justifica el recurs al “i tu més” per la molt senzilla i poderosa raó que les dues parts no són iguals. Mai seran iguals els que lluiten per la llibertat i els que ho fan en contra, els que volen emancipar-se i els que subjugar als altres. Els qui aspiren al ple ús dels drets nacionals no poden recórrer als mateixos procediments que els que volen suprimir.
Les desafortunades declaracions de Vidal comprometen a ERC, a JxS i al conjunt del bloc independentista perquè afecten el comportament de les institucions. Els responsables no han de ser reticents a l’hora de dissipar dubtes, evidenciar la falsedat de les sospites, mostrar la neteja del govern i els seus departaments. L’oposició, inclosa la més reaccionària i xenòfoba, està en el seu dret d’exigir complertes explicacions i el govern català està en el deure de proporcionar-les. Les compareixences de les autoritats en seu parlamentària no han de ser obligades, sinó voluntàries. I si arribés a demostrar-se, que van incórrer en il•legalitats o actituds reprovables, han d’assumir la seva responsabilitat ipso facto i actuar en conseqüència. Són les persones responsables els qui han de pagar per això sota pena de que ho faci el projecte.
La Constitució de la República Catalana, de la qual el jutge Vidal és un dels corredactors, com el projecte d’emancipació nacional a què aspira, no pot fonamentar-se en comportaments dubtosos i activitats que no puguin fer-se públiques sense suscitar la suspicàcia i la por de la ciutadania.
Vidal-Quadras explica a Twitter que, quan s’abandona la protecció de l’Estat de dret, quan es va contra la llei, l’única solució és la força. És una amenaça òbvia procedent de la dreta españolista més cerril. Tot i que cal discrepar de la idea de la llei i l’Estat de dret que professa l’exeurodiputat del PP, en un sentit realista només cal donar-li la raó. Anar contra la llei, per iniqua que aquesta sigui, és arriscar-se a patir l’ús de la força, que a ningú agrada.
Per això és molt important que totes les actuacions del govern català siguin escrupolosament legals, per ajustar l’enunciat de Puigdemont a “de la llei a la llei”. És essencial que, en arribar el moment crucial de la confrontació política del referèndum, l’Estat no hagi recorregut a l’ús de la força, emparat en una suposada il•legalitat prèvia. Que s’atreveixi a declarar il•legal el referèndum, al seu torn emparat en una legitimitat que té un ampli reconeixement interior i exterior.