CRONOLOGIA D?UN ENGANY (2)
Sembla que aquesta obra teatral trista i dolenta s’allargarà unes hores més per la escenificació que ens faltava, el NO provisional d’ERC a aquesta proposta de cafè per tothom que no compleix l’Estatut. Tot estar calculat, i ahir mateix a la nit es va produir una reunió entre el PSOE-C, ja preparats per defensar l’acord i els republicans què mantenen la previsible resistència inicial, i que recorda una mica un altra comèdia com era l’Estatut.
Els republicans segons diuen reconeixen avenços significatius, però no suficients, i segueixen reclamant els 3800 milions el darrer any i el 105 per sobre la mitjana en la ordinalitat, mentrestant el govern de la Generalitat dona imatge de confiança amb l’acord que en el fons saben que ja es un fet.
El model de fet no canvia les perspectives actuals, ja que la famosa bilateralitat, qui amb hores d’ara encara la defensi com una realitat ens vol enganyar, la clau de la caixa i les ultimes decisions segueixen sent les del govern de l’Estat, i l’acord es per totes les comunitats de regim comú amb un seguit d’inconcrecions que segons els experts portaran que les xifres poden oscil·lar depenent del Pressupost general de cada any, i la voluntat estatal de complir amb més o menys generositat els acords, o sigui una cortina de fum molt típica d’en Zapatero, què una vegada airejat hi ha més del mateix amb la diferencia que la situació es mes critica, i on els opinadors esgrimeixen com a gran victòria, que es millor que el sistema anterior, tal com feien amb l’Estatut, nomes faltaria que fos pitjor desprès d’un any de comèdia, això no es cap mèrit, ja se li suposa.
El panorama mes difícil de totes maneres el te ERC, si finalment i per no revifar una revolució interna apaivagada diu NO a l’acord, i per altra banda amb el suport socialista tira endavant imposat definitivament per Madrid, hauria de marxar del govern, denunciar el fet, i renunciar a les cadires que tant els agraden a qualsevol preu, d’altra manera la incongruència arribarà a quotes difícils de digerir pels seus militants, excepte els que tenen un càrrec en el govern esclar.
Si per el contrari acaba acceptant la oferta, seguirà demostrant la seva submissió absoluta, i no podrà criticar mai més el peix al cove convergent, ja que haurà actuat de la mateixa manera i per interessos de partit, i no de país. D’altra banda teòricament hauria de convocar un referèndum intern per validar la seva posició, d’altra manera també acabaria de demostrar que el seu famós assemblearisme també es paper mullat.
Son contradiccions pròpies de qui ha traït els seus principis, i ha fet el possible per emmascarar la situació prioritzant coses sempre criticades de governs anteriors de diferent color, aquest color anomenat CIU, viu en la contradicció de demanar una xifra astronòmica, i per altra banda possibilitar al Congres de Madrid l’aprovació del sostre de despesa pels Pressupostos propers, tot un festival de contradiccions.
En definitiva tot comença a grinyolar, i la suma per la candidatura independentista te que seguir creixent sense parar per fer front a aquesta tortura.