CONTRA EL GENOCIDI LINGÜÍSTIC
Sense categoria
Avui, com a poble hem de fer sentir la nostra veu per mostrar el nostre rebuig amb aquest nou intent de finiquitar la nostra llengua pròpia, amb un nou projecte educatiu barroer que tant sols pretèn sota l’excusa de mirar pels drets dels parlants d’una sola llengua, eliminar la nostra, i la resposta ha de ser contundent, la nostra identitat es en joc i els parlants i no parlants com a llengua materna han de rebutjar aquests objectius de l’Estat que nomes tenen l’odi a la diferència i a la identitat catalana com a forma de ser. Les concentracions davant els consistoris locals catalans han de ser massives i seguir mostrant a la nostra classe política que el poble ha perdut la por i agafa la bandera de la dignitat com a forma de viure.
I la mata de jonc?
No hi ha cap llengua al món que renunciï voluntàriament a una part del seu domini. L’única que es despreocupa de la pròpia integritat és l’anglès, perquè el seu àmbit vital és el món sencer. Un àmbit vital cada dia més hegemònic. Un idioma que pot semblar tan sòlid com el francès ha multiplicat els esforços públics en les darreres dècades per reforçar els lligams que uneixen els territoris que el mantenen com a oficial. La francofonia s’ha convertit en un concepte prioritari, no només com a darrera trinxera d’un somni colonial o de superioritat cultural desfasada per la realitat, sinó també com a únic bastió que pot garantir que l’hegemonia de l’anglès no sigui tan descarnada.
No hi ha cap llengua al món que renunciï voluntàriament a una part del seu domini. L’única que es despreocupa de la pròpia integritat és l’anglès, perquè el seu àmbit vital és el món sencer. Un àmbit vital cada dia més hegemònic. Un idioma que pot semblar tan sòlid com el francès ha multiplicat els esforços públics en les darreres dècades per reforçar els lligams que uneixen els territoris que el mantenen com a oficial. La francofonia s’ha convertit en un concepte prioritari, no només com a darrera trinxera d’un somni colonial o de superioritat cultural desfasada per la realitat, sinó també com a únic bastió que pot garantir que l’hegemonia de l’anglès no sigui tan descarnada.
En un món de superioritat anglòfila tan evident, en què hi ha àmbits culturals on ni tan sols és possible la competència amb l’idioma de referència virtual o comercial, uns milers de parlants més o menys poden salvar espais determinants. A partir de quina quantitat de lectors es justifica econòmicament una traducció? Quin és el mercat mínim comú que pot garantir una activitat editora solvent? Patiria el món de l’edició catalana les estretors actuals si Catalunya, el País Valencià i les Balears haguessin lligat en les darrers dècades uns un circuit de lectors sòlid i únic?
És més fàcil que les pretensions del ministre Wert naufraguin si al davant només hi ha el rebuig social de Catalunya o si s’hi sumen els del País Valencià i el de les Balears? Dissabte vinent els sindicats majoritaris de l’ensenyament en aquests tres territoris, juntament amb Acció Cultural del País Valencià, Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear, han convocat a Castelló de la Plana una manifestació per plantar cara a la pretesa llei de reforma educativa. Una manifestació que recordarà també les Normes dites de Castelló, que van unificar l’ortografia valenciana amb les de l’Institut d’Estudis Catalans, i que escriptors i intel·lectuals valencians van subscriure a la capital de la Plana ara fa vuitanta anys.
Fa tot just ara cinquanta anys Joan Fuster apel·lava en el llibre Nosaltres, els valencians a l’exemple de la mata de joc que Ramon Muntaner reivindicava en la seva crònica. Amb una criatura n’hi ha prou per arrancar-ne una mata si ho fa jonc a jonc. Però qui pot aconseguir-ho si estira de tots alhora? Cinc dècades més tard és trist haver de tornar a recórrer a l’enginy del cronista de Peralada i a la sagacitat de l’assagista de Sueca. Tant trist com necessari. Cal aturar les pretensions lingüicides del govern de Mariano Rajoy. Però els catalanoparlants ho han de fer conjuntament. Des d’una consciència unitària necessària per a la pròpia supervivència.
Vicent Sanchís