COMENCEM LA CAMPANYA
Ahir vam viuren nous episodis d’aquesta mena d’Estat d’excepció. La citació a més de 700 alcaldes, de fet ridícula, ja que amb 18 dies no hi ha temps per fer-les. La supressió de la web del Referèndum i mil i una amenaces més. La resposta ha estat la posada en marxa d’una nova web i la decisió de l’AMI de portar a declarar uns alcaldes que no tenen res a amagar. No sabem quan es cansaran d’exercir aquest poder autoritari sense fre, però avui comença la campanya i el temps, la determinació i la democràcia estan al nostre costat. Sense por, s’ha acabat la broma.
S’ha acabat la broma
Xavi Bundó |
Avui fa 2 anys i 14 dies, Xavier García Albiol va fer famosa aquesta frase, des del Congrés dels Diputats. El PP acabava de presentar la seva reforma del Tribunal Constitucional, que li donava poders per suspendre i sancionar els qui se saltessin la llei. Una reforma que molts constitucionalistes van advertir que era extraordinària, sense precedents coneguts enlloc del món. Era, en poques paraules, el botó nuclear. La capacitat, desconeguda des de llavors, d’aplicar una part de la suspensió de l’autonomia de forma immediata. Però la gran virtut d’aquest mecanisme, com qualsevol altre botó nuclear, és la por. El pànic que algun dia el premin i tot salti pels aires. Aquest és un gran poder. Aconsegueix que l’adversari es faci enrere sense moure literalment ni un dit.
Però què passa si algú perd la por al botó nuclear? Ara mateix estem en aquest escenari. Els principals càrrecs amenaçats pel TC, particularment el president Puigdemont, han dit ja que no els fa por la suspensió. Perquè entre d’altres coses, no reconeixen el tribunal que pot prémer el botó. I això s’explica sobretot perquè el Constitucional fa temps que ha perdut a Catalunya la seva credibilitat, com ho han fet també bona part de les institucions espanyoles. Ara, per tant, la pèrdua de por dels convocants del referèndum curtcircuita una part important de l’estratègia de Moncloa. En l’univers Rajoy, on els problemes se solucionen per pura inacció, aquest és un problema greu.
El pitjor pel govern espanyol és que hi ha massa gent a Catalunya disposada a arriscar-ho tot per l’1-O. Hi ha centenars de càrrecs públics, milers de voluntaris, incomptables empreses que ja s’han posat al centre de la diana, malgrat saber perfectament què els ha passat als responsables del 9-N. I això deixa una pregunta simple que fa temps que hauria de rondar per Madrid. Per què? Com és possible?
Ara ja és massa tard per traslladar aquesta pregunta. L’1 d’octubre és imparable. No parlo del referèndum. Vull dir l’1 d’Octubre en sí, com a concepte. El dia arribarà. I amb ell, les conseqüències del xoc, passi el que passi. Tant si hi ha urnes com si hi ha repressió. Tant si es pot votar com si no. Les relacions Catalunya-Espanya es deformen, es recargolen i es desencaixen cada cop més, a tota velocitat, sota el martelleig de les decisions judicials i les rèpliques defensives. I quan arribi l’1-O ja viurem sota una altra realitat. Sigui la que sigui. Però no hi haurà retorn possible.
Avui dia, com ha alertat diversos cops Iñaki Gabilondo, hi ha centenars de milers de catalans que ja són independents, mental i emocionalment. I molt difícilment tornaran. Viatgeu pel país i ho veureu. El seu marc de referència, la seva forma de moure’s pel món, el seu dia a dia, ja no entenen Catalunya formant part d’Espanya, ni tan sols administrativament. Fins i tot és possible que la seva bandera de referència ja no sigui ni l’espanyola ni la catalana, sinó l’estelada. Avui dia, pensar que l’estelada és només un símbol “indepe” és ser borni. Per a molta gent l’estelada és una forma d’identitat íntima, l’identifiquen cap al món. I representen la llibertat, la democràcia, la igualtat… o qualsevol altra cosa. I tot això no es canvia amb prohibicions, amenaces, jutges ni policies.
Quan l’1-O acabi, Mariano Rajoy haurà de passar comptes amb els seus dos principals assessors en l’afer Catalunya: Jorge Moragas i Soraya Sáenz de Santamaría. La seva estratègia, consistent en desmotivar l’independentisme per fascicles (corrupció, bloqueig institucional, por, persecució, falses promeses…), ha fallat. No han parat l’independentisme. Com a molt, si se’n surten, hauran aconseguit frenar el seu propòsit polític.
Ja fa dies que ho sabem, senyor Albiol, que això no és una broma. Però ni es va acabar l’1 de setembre del 2015, quan ho va pregonar, ni s’acabarà l’1 d’Octubre.