ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquesta frase aplicada a Catalunya, ha rebut diverses critiques de diversos mitjans, què encara busquen un encaix, una sortida, o una píndola màgica que guareixi el malalt o com a mínim el mantingui estable, el cert es que la població catalana amb el seu seny mal interpretat, i la seva cautela i subordinació, pocs beneficis n’ha tret, i del poc que encara es conservava es comença a esquerdar per la nostra pròpia inèrcia, així sentim moltes propostes, però de fet crec que l’única esperança, es que com més perjudicats i més clarament estem, més fàcil serà la reacció, per tant, i per trist que sigui, jo si que m’apunto a que com pitjor estem, millor per la reacció, i amb aquesta tesi un govern per majoria popular espanyol es el millor que ens podria passar.

Realment desprès de l’anunci de proposta de modificació constitucional per controlar el pressuposta autonòmic des del govern central, les propostes son moltes, en Joaquim Nadal pels socialistes catalans, i davant l’anunci de reconversió de les diputacions, aprofita per poder analitzar el nostre mapa administratiu, per poder suprimir els dos organismes extres, com son els consells comarcals i vegueries, i deixar clar a la ciutadania a quina finestreta ha d’anar, la vicepresidenta Ortega per la seva banda demana prudència, i esperar en ferm la proposta, mentrestant Duran diu compartir l’esperit de la reforma en contradicció amb el portaveu del grup català. Per altra banda Ciudadanos treballa amb els pares que van guanyar la sentencia, per forçar perquè el castellà sigui llengua vehicular en l’ensenyament.

Com deia abans, ens han de collar molt més per esgotar els arguments conciliadors, i afrontar definitivament la trista realitat, en Nadal aprofita per demanar la supressió dels consells comarcals,  res en diu per exemple del Ministeri de Cultura a Madrid, què ha traspassat les seves competències, i segueix vigent, o dels milions gastats en línies d’AVE en plena crisi, quan hi ha infraestructures molt més urgents a Catalunya mateix, es una actitud cínica, ja que demostra un cop més la seva visió, que no encaixa amb els nostres interessos. Catalunya es divideix en comarques, i per tant han de tenir aquests consells amb unes funcions concretes, i que una mica aglutinin interessos comuns de la comarca, i  que deixin als Ajuntaments els assumptes estrictes de la seva població, alhora han de ser organisme amb mínims càrrecs polítics, i si administratius i tècnics per mancomunar aquests projectes, pel que fa a les vegueries, de moment no es pot parlar, ja que no en tindrem si no som un estat, els límits provincials esta clar que no es poden modificar, i per tant es fer volar coloms, de totes maneres podrien complir a gran escala per la dimensió del seu territori, una funció semblant als consells comarcals, i agrupar projectes comuns de diverses comarques, i crear una xarxa pública eficient, i que doni respostes properes al ciutadà, alhora que delimitar les competències de cadascun dels nivells, es evident que les diputacions en aquest context poca cosa tenen a fer, apart de repartir càrrecs, i un finançament als ajuntaments que ara hauria d’assumir un altra organització, previ pagament de l’Estat, ja que del contrari es escanyar més els ajuntaments i la Generalitat de pas. Es increïble sentir el nostre home a Madrid dient que està d’acord amb la proposta de control de despesa, com deia aquell amb amics com aquest no fan falta enèmics, o la disbauxa del govern català parlant pel personatge esmentat, i pel portaveu que parla de liquidació de l’autogovern. Per últim destacar als Ciudadanos, que amb qüestions d’identitat o nacionals catalanes sempre esgrimeixen que no son importants, i que primer es la crisi, evidentment sempre no, quan es tracta de perjudicar la nostra llengua, sembla que la crisi ja no importa tant, quan entendran que la nostra llengua pròpia es una, i que per tant ha de ser la vehicular a l’ensenyament, per altra banda un sistema lloat per  Europa multitud de vegades, i que per la xenofòbia d’aquest grup, i uns pares que no accepten aquesta realitat lingüística, sembla volen modificar per la via de la imposició, per altra banda una via habitual en el tarannà espanyol.