CAROD I LA DECLARACIÓ UNILATERAL
Ahir es va presentar el llibre de Carod sobre la proposta del 2014 provocant algunes reaccions.
No hi ha dubte que pel moviment sobiranista, en Carod ha estat un referent en els últims temps. Segurament el polític català amb una oratòria mes brillant i que ha portat el partit independentista a unes quotes de poder i votants que pocs imaginaven.
Actes com la visita a Perpinyà, on es va haver de sentir de tots colors, especialment i dolorosament per la pròpia gent del país amb aquesta mentalitat esclava que no podia pair que un polític català acudis a la crida del diàleg amb una organització terrorista, com han fet tots els governs espanyols, i encara menys aconseguir que la banda deixes de atemptar a Catalunya, cosa que es va veure com un fet negatiu com tot fet diferencial amb l’estat.
Podríem dir que fins a la negociació de l’estatut a Madrid va mantenir una dignitat en la major part d’ocasions, i una personalitat fora de la mediocritat general. A partir d’aquí, crec que per rehabilitar la seva imatge i posant davant la tàctica partidista que el projecte, i perquè no dir-ho unes ganes de fer pagar totes les injuries sentides per la direcció de CIU, van començar una sèrie de contradiccions que han afeblit el projecte, i que personalment l’han reforçat.
La submissió en el govern tripartit, i la caiguda en el parany de Zapatero no han estat massa coherents amb les diferents proclames de sobirania, i que han semblat mes una fugida endavant, com el 2014 sense full de ruta per arribar-hi, agafant l’idea original i ben explicitada del moviment renovador d’Esquerra Independentista.
Hàbilment ha renunciat a la presidència del partit, per no patir cap derrota amb en Puigcercos, però ha apadrinat amb la seva gent fidel un dels sectors que opten a els càrrecs, ha protagonitzat moments brillants com l’entrevista a TV1 “yo no me llamo Jose Luis”, presentant la millor versió del personatge.
Per últim ara ha presentat un llibre explicant el rumb del 2014 i defensant què una declaració unilateral del parlament sobre l’independència es una via valida, cosa que comparteixo amb ell, ja que si un lladre et roba a casa i l’enxampes, no li dones l’opció de tornar el robat o deixar-lo marxar.
La contradicció be una vegada mes, perquè fins ara defensava un referèndum totalment lícit, i ara aquesta nova proposta, una de les moltes contradiccions com defensar el transvasament i alhora manifestar-se contra ell.
En definitiva un actiu pel partit, amb greus problemes de coherència fruit de les ambicions i la corrupció del poder.
Convencem-nos-en: en algun moment o altre caldrà fer el salt. Espanya mai no permetrà una llei de referèndums que contempli la possibilitat de l’autodeterminació. De fet, no crec que hi hagi cap país que tingui una llei així: les autodeterminacions es proclamen i els afectats les accepten, però no es regulen.
El que diu en Carod és el mateix que diu en Fonollosa de CDC: eleccions en què els partits inscriguin en el seu programa la declaració de la independència pel Parlament de Catalunya. I que vingui la Chacón amb els tancs.