ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir segons diuen per sorpresa, en una Conferencia del Partit Republicà d’en Joan Puigcercos, el vicepresident del govern Carod Rovira va renunciar a encapçalar el partit en les properes eleccions al Parlament, en benefici del primer, i això ha començat a recollir qualificatius de generós i valent, i també de maduresa de partit, què crec no s’ajusten a la realitat.

Efectivament, crec què es un acte llargament pensat i decidit de fa temps, per unes raons molt concretes, com son veure què un enfrontament intern amb l’actual president del partit acabaria amb derrota, i tal com el va evitar en les primàries a la direcció, ara ho ha tornat a fer a canvi de ser el numero dos i home fort de govern, i coses què segurament es guarden en secret per deixar via lliure en Puigcercos.

Ahir els dos sectors oficialistes del partit i què en el fons remen en la mateixa direcció han oficialitzat la seva unió, i compartiran la direcció, les excuses son variades com donar estabilitat al partit i al govern, evitar lluites internes en unes clares referències als sectors crítics, i demostrar què el partit ha crescut i vol seguir amb la tàctica d’apropar els sectors catalanistes del PSOE-C, i fugir de la immaduresa, donant estabilitat al govern i al partit entre d’altres coses.

El gest ha estat  aplaudit pel primer partit del govern de la Generalitat, què veu com te molt ben lligats als seus socis de govern, i podrà seguir la seva marxa sense ensurts, i entre les frases del discurs de Carod destacaria que vol guanyar eleccions i no congressos, i què en el partit s’hi ha de posar ordre i disciplina.

Francament la trajectòria d’en Carod es llarga i amb moments de gran brillantor. Però en els moments en què ens trobem crec que insistir en un projecte que no porta enlloc més què a mantenir les quotes de poder d’uns quants a canvi de res, es un suïcidi, i desorienta l’electorat independentista què es queda orfe d’opcions.  No es pot qualificar de lluites internes el fet d’aplicar el què s’acorda en els congressos, com es el legítim referèndum intern pel finançament, ni amenaçar amb ordre i disciplina, la seriositat no vol dir abandonar l’assemblearisme i tancar la direcció amb nul·la participació de la militància, aquest no es el tarannà d’aquest partit.  La immaduresa tant sols la dona abandonar un projecte nacional, per un de simple gestió social, amb el joc de l’eix dreta-esquerra.

El soci principal de govern ja ha donat prous mostres de la seva submissió al PSOE per davant dels nostres interessos, i la complicitat d’ERC en el govern. Com ja he comentat algun cop la credibilitat i maduresa es guanya defensant un projecte amb convicció què il·lusioni la gent des del govern o des de la oposició, però sense canvis de rumb. Ara esta més clar que mai què la època autonòmica ha arribat a la seva fi, els límits que marca l’Estat han estat assenyalats, i son clarament insuficients per Catalunya, les enquestes i els moviments socials cada cop reclamen mes la sortida en forma d’Estat Propi abans no sigui massa tard, i políticament tan sols s’espera un partit què sense embuts encapçali aquest projecte per damunt de tot, i com  a prioritat absoluta.

No pot ser què el partit que tenia mes números per fer aquesta funció es converteixi en un més dintre del joc de la legalitat espanyola, i es conformi en gestionar les engrunes què queden per repartir, tanta ceguesa política sembla impossible, però malauradament i malgrat les previsions pessimistes i la desafecció creixent, segueixen volen insistir amb la mateixa tàctica suïcida, més preocupats dels càrrecs i els personalismes, què del projecte de l’Estat Propi.

Quan una nau porta el rumb canviat no es soluciona amb un canvi de capità, sinó què ha d’anar acompanyat d’un canvi de rumb, i no sembla què sigui el desig de la direcció republicana, que malgrat tot esperem siguin conscients què el temps s’esgota, i no es pot anar d’esquena a la societat, ni al teu electorat.