CAL AIXECAR LA VEU
Vivim plens de xantatges emocionals que ens condicionen, el xantatge de la presó i el xantatge del vot als partits independentistes ja no te més recorregut si volem arribar al final. El poble ha d’aixecar la veu, ja no com a venjança com diu en Jordi Galves, però si com a prova de maduresa i de saber el camí que hem triat i l’objectiu clar que hem decidit entre tots per damunt de tot i tothom.
El sagrat nom de la venjança
Jordi Galves
Té raó el professor Agustí Colomines quan diu que, pel que fa a Catalunya, tant és l’espanyolisme de dreta com el d’esquerra. Ell en diu unionisme però jo no, perquè el que busquen els partidaris d’Espanya no és la unió sinó la submissió dels catalans als espanyols. Ho explico perquè com més clars més amics. És una submissió que veiem cada dia i que ha acabat trencant el vincle dels representats independentistes amb els seus representants. Al nostre país està passant més o menys el mateix que passa al Regne Unit. Al final, després de molta paciència, els votants conservadors britànics ja no volen saber res dels actuals dirigents del seu partit, als que han acabat perdent-los el respecte. Els han descobert conills, tal com són: una col·lecció de criatures aviciades que no es representen ni a elles mateixes, una classe endogàmica de vividors i d’impostors, de falsos patriotes, de traïdors al mandat democràtic que van rebre a les urnes.
Per a molts votants que se senten enganyats no hi haurà major satisfacció que la venjança dels electors a les properes eleccions. La venjança és una paraula emotiva, molt bella i en el món real fa funcionar tota una colla de coses importants, com ara la famosa novel·la d’Alexande Dumas, El comte de Montecristo, o la política exterior d’Ucraïna. Si per venjança les institucions de Catalunya, els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions i la Generalitat, acaben en mans dels partits espanyolistes es produirà un alliberament, un descans, una gran alegria col·lectiva. Perquè tocarem més de peus a terra. I perquè ja no ens farem vergonya a nosaltres mateixos. Al poble, o se’l respecta o que n’acceptin totes les conseqüències.
Som al cap del carrer i l’experiència ens demostra que és igual quan governa l’espanyolisme o l’autonomisme. Tant és que governi Pere Aragonès amb el 155 o sense el 155, les diferències són microscòpiques. Ja va dir Quim Torra, en una ocasió, que l’autonomia és un entrebanc per a la independència. Serà una viva alegria quan els polítics no siguin uns simples intermediaris i manin a cara descoberta els que manen de veritat. Aleshores el vot independentista deixarà, per fi, de ser un vot captiu, un xantatge col·lectiu. Els vots captius sempre són per als cacics i tenen una dubtosa legitimitat democràtica. Deixeu-me recordar que, en una democràcia, els electors han de poder votar lliurement qualsevol opció legal i, per tant, tan democràtic és que guanyi Vox les eleccions, com la CUP, com el Partit Animalista. I, en canvi, el que no és gens democràtic és que guanyin sempre els mateixos disfressats amb noms diferents. Catalunya s’enfonsa dia a dia econòmicament i s’espanyolitza cada cop més gràcies a uns partits retòricament patriòtics però subornats. Tota la gent que viu econòmicament de la mamella autonomista ens vol convèncer del vot obligatori, imprescindible, a uns partits suposadament independentistes que, al capdavall, són més autonomistes i més espanyols que Ximo Puig o que Juan Manuel Moreno Bonilla. Els funcionaris són així.
Sense intermediaris serà més difícil que ens aixequin la camisa, sense exindependentistes que treballin amorosament per a Espanya com Oriol Junqueras o Jordi Sànchez, veurem qui ens governa realment. L’intermediari aixeca la bandera de la independència però, d’alguna o una altra manera, viu dels pressupostos de l’estat espanyol. Sense intermediaris serà més fàcil trencar amb Espanya perquè som persones passionals i emotives. I com a persones passionals i emotives serà més clar, impossible d’empassar que s’estigui espanyolitzant la nostra escola si el conseller d’Educació és Alberto Tarradas fent la mateixa política que Josep González i Cambray. Fixeu-vos en una cosa que acabem d’aprendre. Quan Junts deixat el govern de la Generalitat n’hi ha qui s’hi resisteix amb una valentia que no imaginàvem que tinguessin. Quan els toques la butxaca veus qui són, en realitat. Per a aquest partit és la ruïna econòmica.
I ara imagineu-vos que fem el mateix amb Esquerra, Junts i la CUP i que són esborrats de les nostres institucions per escandalós incompliment del seu contracte amb el poble. Cap llista independentista i alternativa sense diners podrà superar mai de la vida els partits instal·lats al sistema. Tot està organitzat perquè sigui impossible. I tampoc cap partit independentista ja instal·lat acceptarà mai nous militants que facin perillar el domini d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès, de Laura Borràs i Jordi Turull. Els partits, tots els partits, són institucions dictatorials, antidemocràtiques. I tenen reservat el dret d’admissió. Hem de tornar a l’alegria que ens dóna el poder del poble. Allò tan sabut que qui paga, mana, ho hem de tornar a imposar ara mateix. Avui dia l’única, enorme, vergonyosa, sagnant, diferència entre els polítics espanyolistes i els independentistes és que els polítics espanyolistes són autèntics patriotes i no enganyen el poble que els dóna de menjar.