ALBERT CORTES MONSERRAT

Amb el final de temporada triomfant del millor Barça de la historia, i un títol més de lliga al sarró, s’acaba al menys a la llotja, l’època presidencial de Joan Laporta al capdavant de la entitat, tot hi que queda pendent el període electoral, i alhora això ha de desvetllar una de les principals incògnites  de l’independentisme en les properes eleccions, amb la definició de la seva entrada en el panorama polític, i les possibles aliances amb l’objectiu de l’estat propi com a bandera.

Catalunya, tot hi els intents dels partits que conformen el nostre Parlament per negar-ho, viu un final de cicle autonòmic, què quedarà definitivament registrat amb la sentencia de l’estatut, i que suposo acabarà de despertar a alguns, del seu estrany somni d’entesa amb l’estat per sempre. Els mitjans oficials segueixen oferint enquestes com l’ultima oferta per La Vanguardia, què dona a CIU una victòria molt clara, i que no dona cap diputat a cap formació independentista, cosa que es un intent barroer per seguir amb aquest silenci informatiu que han adoptat com a posició defensiva. Un personatge pot trencar aquesta barrera, i es en Joan Laporta, què aclarirà el seu futur en breu, i en el seu currículum, i portarà la seva part de responsabilitat en tots els títols obtinguts per l’entitat, l’augment del seu prestigi mundial, la seva recuperació econòmica, i una catalanitat desacomplexada que el club com ambaixador del país porta allà on juga, fugint d’aquest victimisme i vergonya ha mostrar-nos tal com som, una nova manera de portar el club que ha enamorat, tot hi que cal reconèixer que en la seva part fosca, trobaríem la gran quantitat de dimissions en la seva junta, l’afer del seu cunyat franquista en el club, la baixada de pantalons a l’aeroport, o altres comportaments no desitjables.  El cas es que ningú es perfecte, i tothom comet errades, però s’ha de lloar la seva etapa presidencial, i fugir d’aquestes critiques fonamentades moltes vegades, tant sols pel seu pensament, i que son fruit de la mesquinesa d’un país petit i submís acostumat a jugar un rol, i que es gira en contra de qui fa un paper que en teoria no li tocaria fer, com ha estat en Laporta.

La conferencia nacional pel sobiranisme que esta en projecte, el grup Suma Independència, Reagrupament , plataformes sobiranistes i altres grups , tots des del seu punt de vista volen el mateix, una llista unitària on tothom des de la seva ideologia hi estigui representat, i on tothom es mulli pel projecte sense embuts, i amb grans dosis de generositat.  Un cop aconseguit això, una part molt important estarà feta, però faltarà aquella cara visible que encapçali el projecte amb prou, no nomes prestigi, sinó el que se’n diu ganxo contrastat per  posar la llista en el lloc que li correspon, i aquí entraria en Joan Laporta, que si donem per sabut el desprestigi i poc poder real que te hores d’ara la Presidència de la Generalitat, ha ocupat el lloc de poder i de coneixement internacional més gran, com es la presidència blaugrana, i que ara ha de ser conscient que si compleix amb el guió, i fa el seu paper, pot donar l’empenta definitiva per l’alliberament nacional.

Abans de l’estiu hauria d’estar definit el projecte, i presentat aquesta llista que se’ns dubte amb tots els sectors de la societat representats, faria por a tota la covardia que resideix al Parlament. Es una ocasió única, i com si es tractes d’una final de Champions League, es pot guanyar per petits detalls, però també es pot perdre per la mateixa raó, per tant ens ho hem de creure entre tots, i per damunt d’ideologies, purismes, i maneres de fer, com diu sempre l’Enric Canela, si sumem, guanyem.