ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ANEM PER FEINA

General
Cada dia estem veient com els enèmics de la independència i del dret a decidir del poble català, aquesta última part son antidemocràtes, cal dir les coses clares, no tenen arguments per aturar el procés i Ciudadanos ha estat capaç de denunciar dos estelades penjades en una aula d’una escola, i al final s’ha descobert que era un local de l’ANC. Tot s’hi val quan no hi ha motius per frenar la voluntat ciutadana, li podem dir federalisme, autonomisme o tots els isme que vulguem. En definitiva intentar el que sembla que ja es molt més que una rebequeria de nen malcriat. Ara com diu en Francesc Canosa amb la seva originalitat habitual cal donar el pas, passar de les teories a les realitats i aquí no val a badar.

Teoria sexual sobre la independència 

Francesc Canosa

Avui continuarem parlant de sentiments. Suposo que a tothom li passa sovint. És el pa de cada dia. Un paio entra a un bar per fer una copa de lleixiu i purificar-se de la brutícia de l’existència. A l’altra punta de la barra quatre paies. Se’l miren. El repassen de dalt a baix en 360 graus 3HD. I anar rient. Comencen a xerrar com termites entre elles. Una diu: “Aquest paio me’l fotria viu! L’altra: “Me l’enduria al lavabo!” La tercera: “Jo l’amorro al cotxe”. I la darrera: “Jo aquí, de patac a la barra”. I hi, ha, hu, tururuu violes. El paio camina cap a elles. Cares de globus desinflant-se. Se’ls hi planta davant. I els hi diu: “Veuran senyoretes, les he estat observant, i han de saber que sé llegir els llavis. És molt gratificant tot el que diuen sobre la meva persona, per tant, la que se’m vol menjar, comenci a fotre’m mossada”. I la primera es torna vegetal mode escarola congelada. “I vostè no se’m vol endur al lavabo, anem?” I la segona s’auto tira de la cadena del vàter de la vergonya. “La del cotxe, som-hi?” I la mossa es tapa amb la bossa com si fos un airbag per frenar el ridícul. “I, vostè, m’ho fa a la barra?” I la paia es suïcida tirant-se del tamboret. 

El malson és que això pugui passar amb la independència. Que a l’hora de la veritat el nostre només sigui un orgasme de xerrameca. Què passarà quan toqui fer-ho de veritat? No ens ha d’estranyar que el nostre sigui un país amb el tant per cent més alt d’abocadors de residus legals, i il•legals. Són per tota la parleria que aboquem com Diògenes professionals. Tot es troba malament. Si no fos per això i allò altre. Es critica el concert, la cadena humana, la lentitud, la rapidesa, allò lo altre, lo de més enllà. Tothom es critica. Quan al final, si això acaba bé tot plegat serà com els àlbums de fotos familiars: que només posem les boniques, les que ens agraden, les que parlen de l’instant. I queden aquestes fotos, no pas d’altres. Sempre estimarem més la foto borrosa, imperfecta, la que ens punxa com una agulla imaginària i surt la sang del que va ser per sempre més. Diria que des de fa temps el que fem és fer l’àlbum del procés. Com si el nen s’anés fent gran. Ens ha costat fer àlbums, perquè som anarquistes costumistes, drapaires de records, i moribunds de vides mal jugades. Ens ha costat tot perquè no hi estem avesats. Tot és nou per un país que de tant que ha fet mai ho ha endreçat i és com si no hagués fet res. Tot esbarriat mode galàxia d’illes de la Polinèsia jugant a esberlar-nos cocos al cap i així multiplicant més illes microscòpiques. Un trosset de coco, una idea absoluta: quan és el bocí que existeix gràcies al coco. 

Diria que hi haurà un moment. Un instant que, per mi, és com quan em miro les portes que estan mig dit obertes. Aquella verticalitat que deixa passar un fil de llum. Diria, com sempre he cregut, i continuo creient, amb un sil•logisme d’aigua del Carme, que només ens salvarà un miracle, però que som terra, i professionals, del miracle. Hi haurà un moment que tots, la majoria, ens haurem de colar per aquell mig dit obert. Tots com un sola criatura. I no passaran les bicicletes estàtiques, els ossets de peluix, ni les retòriques dels enfadats amb el món, ni la por a tenir a por, ni tantes i tantes coses… L’Instant suprem. Diria que aquesta foto encara ens falta, que l’haurem de fer. Que, fins i tot, va més enllà de la consulta, la urna, el vot, la proclama, el crit. Diria que un dia haurem de fer la foto de milers de persones davant del Parlament de Catalunya. I el seus representants davant dels seus ciutadans. Una xocada de mans. Una pressió d’emmirallament. No hi ha millor manera, millor foto, que l’imant i la magnetita units. Volen el que volen. I representen i són representats. Lliçó pel món confús. Ordre contra el caos. L’arma de destrucció massiva: al pa, pa i al vi, vi. Això és això. 

Diria que la cosa va més enllà de la democràcia. Que això és com travessar la dimensió desconeguda, que en el nostre cas, de tant coneguda ens sembla totalment desconeguda. Potser, fins i tot, estarem més satisfets que mai de conèixer-nos tant naturalment imperfectes. Perquè la voluntat de ser està molt i molt bé, però també és pot morir de voluntat de ser. Al final l’únic que compta és ser. L’instant. Entrar, endinyar-la. I al final el que procrea el ser és anar al lavabo, al cotxe, al llit, o on faci falta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.