AGENDA CATALANA
Ahir, escoltava en Pere Aragonès dient que els resultats a Madrid no son influents, i que la nostra agenda es la catalana, apostant de nou per la Taula de diàleg a Madrid per resoldre la nostra situació.
Avui mateix el Tribunal de Comptes reclama 4,5 milions a Albert Royo, ex-secretari general del Diplocat, Marchena vol humiliar els presos demanant la seva resposta als indults i la repressió suma i segueix sense aturador. Com diu en José Antich encertadament, si les possibilitats eren nul·les ara ja son inexistents, no cal ser un gran expert de la política per veure això i deixar d’enganyar a la societat catalana.
Quan el teu adversari olora sang
José Antich
Les ones sísmiques de l’aclaparadora derrota de l’esquerra en les eleccions de Madrid tindran conseqüències a Catalunya i no seran bones. S’imposarà la lògica socialista en situacions de crisi: de l’independentisme, com més lluny millor. No és un eslògan, és una frase d’un important dirigent del PSC dimarts a la nit. No hi haurà un rearmament de l’autodenominat govern més progressista de la història cap a l’esquerra, ni una mirada diferent dels problemes territorials i molt menys una solució a l’agenda catalana, que si no ha existit mai, molt menys a partir d’ara. El PSOE es dirigeix a disputar el centre i no enervar cap dels seus barons territorials, ja que qualsevol moviment que faci en la direcció equivocada li suposarà la pèrdua d’algun territori.
Si mou peça amb els indults, el partit li esclatarà a Pedro Sánchez en mil trossos i, per exemple, el president de la Junta d’Andalusia, el popular Juanma Moreno, es trobarà amb una pista tan gran com la d’Isabel Díaz Ayuso per esclafar els socialistes al seu principal graner de vots. Això per no parlar dels Javier Lambán (president d’Aragó) o Emiliano García-Page (Castella-La Mancha), socialistes ambdós però perfectament intercanviables amb els del PP en el tema català. Aquest cap de setmana serà un revival de Bonos diversos marcant l’agenda a Sánchez i en algun moment no gaire llunyà rematarà de segur Felipe González. Això està cantat.
La sang que es xipolleja a Ferraz costa poc d’imaginar coneixent la legió de gent socialista que esperava des de fa temps una patacada així de Pedro Sánchez. És d’una ingenuïtat enorme pensar que, davant d’aquesta situació, el president espanyol farà el que no ha fet fins ara quan les condicions eren òptimes. O, si no, és desconèixer com es comporta el poder a Madrid, del qual, lamentablement, l’actual generació política amb comandament a Catalunya només ha conegut els despatxos dels secretaris, per més telèfons mòbils que tinguin anotats a les seves agendes o per més missatges que s’intercanviïn. El poder de veritat no circula per Whatsapp.
El Tribunal Suprem, que forma part del poder de l’Estat —si no és el poder de l’Estat—, bé ha sabut llegir els resultats de Madrid. Li ha faltat temps per enviar dotze providències, una a cada un dels presos polítics empresonats, donant-los cinc dies per defensar els seus indults davant de la Sala Segona del TS, l’encarregada de presentar l’informe al Ministeri de Justícia, perquè expliquin els motius per acceptar l’indult que d’altres han demanat per a ells. L’exasperant lentitud demostrada fins ara contrasta amb la rapidesa després de l’aclaparadora victòria d’Ayuso. Hi ha ganes de col·locar ara el problema a sobre de la taula de Sánchez.
Encara que han passat molt poques hores de la batalla de Madrid, l’agenda espanyola passarà per altres coordenades. Òmnium Cultural ha llegit bé la jugada i ha reiterat que l’únic camí és l’amnistia… que el PSOE tampoc no acceptarà. Pedro Sánchez farà de la Moncloa un fortí a prova de paracaigudistes de la dreta i dels crítics del seu propi partit mentre reparteix ell solet els diners dels fons europeus. L’independentisme català haurà de decidir com juga aquesta nova partida una vegada han canviat tantes coses.