ACTIVISME DE BUTXACA
Bon article de Marta Roqueta presentant aquests polítics activistes de fireta que renuncien a les seves tasques per les quals teòricament ens representen en benefici d’aquest teatre que no soluciona res. Segur que tots ens venen noms al cap i francament costaria dir quin es més mediocre que l’altre, això si el seu interés purament personal es fora de tot dubte.
Polítics activistes
Marta Roqueta
Les xarxes socials han diversificat el nombre d’hàbitats del polític activista. El polític activista es caracteritza per denunciar situacions injustes. El veurem a les manifestacions del 8 de març o a les de la Diada, escrivint articles en què es queixa d’alguna cosa o fent piulades amb altes dosis d’indignació. És en aquest últim cas en què el polític activista s’ha aparellat amb el polític tuitaire, aquell que apareix al Parlament, al Congrés o als debats televisats fent l’imbècil per aconseguir colar el seu missatge a Twitter, Facebook o Instagram.
El polític activista acostuma a tenir un llibre de cites que farà servir per indicar que el poder no l’ha canviat i que segueix sent un paio del poble: una cita de Gramsci, una estrofa d’un cantautor/poeta represaliat per una dictadura. Té un calendari on hi ha apuntats tots els Dies Internacionals dedicats a gent fotuda i col·lectius oprimits, a qui els dedicarà una piulada en l’idioma del col·lectiu oprimit, si és ètnic, o una imatge amb el llacet del color de la causa corresponent. Els activistes nivell pro penjaran una fotografia d’ells amb algun membre del col·lectiu oprimit o cardat, i hi afegiran una cita, o una estrofa, d’algun artista del col·lectiu minoritzat o cardat.
El problema del polític activista no és que incorpori a la seva tasca política qüestions que reivindiquen els moviments socials. El problema és que fa activisme en àmbits en els quals té competències per tirar endavant lleis i projectes que posarien remei als problemes que assenyala. En mans del polític activista, la denúncia esdevé un vel que tapa la poca imaginació i la impotència. El polític activista que va a manifestacions o escriu com escriuria un periodista d’opinió s’apropia de les poques eines que té la ciutadania per exercir la política i influenciar la institucional. Les degrada fins al punt que ja no serveixen per a res.
El problema del polític activista és que fa activisme en àmbits en què té competències per tirar endavant lleis i projectes que posarien remei als problemes que assenyala
El polític activista creu que amb quatre piulades ja fa el fet, que anant a una manifestació ja ha donat prou explicacions sobre què pensa de tal afer. “Allibereu les criatures!”, piulen els que tenen socis de partit al govern espanyol. “És una vergonya que la Rosalía no es consideri cultura catalana”, escriu qui té influència per revifar el sector musical cantat en català. “L’Estat no ens deixa aplicar les mesures que volem!”, lamenten els mateixos que encoratgen a manifestar-se per la independència mentre envien els Mossos a tustar la gent que surt al carrer.
Les proclames del polític activista alimenten la infantilització del discurs polític que Vicent Partal ha denunciat parlant de la Generalitat i el moviment independentista. Suposen, com afirma Llucia Ramis sobre la manca de responsabilitat política en l’era de Twitter, que un polític pot bloquejar qualsevol ciutadà que li demani explicacions, una forma de no haver de justificar les decisions que pren. Els polítics activistes participen en el corrent global que transforma el greuge en la certificació de la impotència per canviar el sistema, i no pas en el motor per transformar-lo.
Convertir l’exercici de la política institucional en performance alimenta allò que descriu la criminòloga Sheila Marín: una cultura institucional on els representants no veuen la connexió entre les polítiques públiques i les conseqüències socials que generen. Però per molt que cridin, per molt que reivindiquin, per molt que es queixin, la gestió que ens deixen els polítics, convertits tots ells en activistes, és de més de set mil morts per Covid-19 a Catalunya, prop de vint mil a l’Estat, i una crisi econòmica tan (o més) devastadora que la del 2008.