ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ACTITUDS INDIGNES QUE SEGUEIXEN SENSE ENTENDRE RES

Sense categoria

El PSOE-C reclama ara a Madrid les inversions pendents amb infraestructures amb Catalunya,i ha presentat esmenes al pressupost del govern espanyol. Per la seva banda Camacho pels Populars, ens adverteix que no sortirem de la crisi sinó es amb Espanya, i parla dels únics enemics que tenim en forma de la crisi i l’atur. Per últim, l’alcalde de Barcelona amb la inauguració de la Feria de Abril parla de que la sentim com a nostra. Unes actituds indignes que sembla que no saben on viuen ni el moment que Catalunya esta passant en la seva historia.

Efectivament, el PSOE-C reclama per Catalunya el 18% de la inversió de l’Estat en infraestructures, i pronostiques que Montoro enviarà un funcionari d’Hisenda, per agafar les regnes si no complim el dèficit zero. Han presentat esmenes als pressupostos perquè Espanya pagui els exercicis 2008 i 2009, i inverteixi el corresponent amb el nostre PIB, i denuncia la paràlisi del govern català, i la farsa de la pujada de l’IVA que els populars van prometre que no farien. Per la seva part Camacho, critica CIU per buscar enemics per justificar la seva ineficàcia, i demana suport al govern de Rajoy, ja que nomes junts Catalunya sortirà de la crisi, i ha demanat responsabilitat i seny català. També considera que l’únic enemic es la crisi i l’atur, i no actituds èpiques que no ens portaran enlloc. Per últim l’alcalde Trias vol que sentim com a nostra la Feria d’Abril en la seva inauguració, i parla de que no sigui nomes dels andalusos a Catalunya,sinó de tots, ja que son molts anys de treball.

Realment els socialistes catalans no tenen vergonya, ara fan la parodia de reclamar les inversions que ens pertoquen per llei, quan en els anys de govern de Zapatero, no tant sols no han reclamat cap dels molts incompliments amb Catalunya que van sorgir, i a sobre sempre hi van votar en contra. Les inversions que reclamant del 2008 i 2009 de l’addicional tercera, son competència del govern socialista, i que naturalment no va voler pagar amb la col·laboració total dels socialistes catalans en totes i cadascuna de les votacions a Madrid,com poden tenir la barra de demanar ara el que ens han negat quan era la seva responsabilitat. Per rematar la jugada critiquen la mentida de la pujada de l’IVA, quan van donar suport incondicional al president espanyol que va dir més mentides, i va incomplir més promeses amb Catalunya. El seu joc partidista espanyol esta totalment fora de joc a Catalunya, i cada cop son una opció mes residual, i allunyada de qualsevol tipus de realitat catalana. La Camacho encara no entén que precisament per anar amb Espanya no sortirem de la nostra crisi, ells son el nostre llast, i la nostra principal crisi, amb l’espoli financer i les mesures contra Catalunya un cop si i un altra també. Demana responsabilitat i seny, això esta be, però si ho apliquem, el Parlament hauria d’iniciar dema mateix el camí cap a l’estat propi, i posar fi a un matrimoni nociu i obligat per nosaltres. Aquests enemics que ens vol vendre son importants, però amb la independència podríem posar o intentar el remei per lluitar contra ells, ara senzillament no podem, tenim un estat i que a sobre ens va en contra, per tant, i per molt que li pesi el seu pes per força ha d’anar a la baixa, i la seva fòbia anticatalana cada cop ha de gaudir de menys adeptes es sentin catalans o no. Un capítol apart es mereix l’alcalde Trias, que ara pretén que ens sentim nostra la Feria de Abril, amb unes paraules surrealistes, ja que no es una festa catalana, i de la mateixa manera que no sentim nostra qualsevol festa d’altres cultures o estats que es poden celebrar, perquè no son nostres, aquesta amb tot el respecte, evidentment tampoc. No s’entén aquestes subvencions des de les institucions amb aquesta festa forana que res te  a veure amb nosaltres, ja n’hi ha prou de fer la feina bruta al nacionalisme espanyol més ranci.

 

 

 

  1. 29 agost 2011

    Regeneració i unitat

    Quan hom vol resultats diferents, ha de pensar i actuar d’una manera diferent.

    Si volem assolir la nostra llibertat hem d’assumir la responsabilitat total per la nostra situació nacional. Hem de superar el paper de víctimes que contínuament excusen la seva misèria nacional per l’acció de causes externes poderoses, i entendre que la submissió a forces i institucions hostils és efecte directe d’uns factors interns que han fet possible aquesta submissió.

    Només quan assumim totalment aquesta responsabilitat i entenguem que les agressions externes tant sols fan presa d’una nació quan hi ha unes febleses internes que les conviden i les eternitzen, podrem actuar amb encert.

    La responsabilitat implica que sigui quina sigui la gravetat i la injustícia de la situació, no hem d’esperar ni fer mai pedagogia perquè algú extern a nosaltres canviï d’actitud. Hem de ser nosaltres els qui hem de canviar, i tot agafant el timó de la nostra vida col.lectiva amb absoluta determinació, conduir-la al port que nosaltres volem, tot erigint-nos ens amos i directors de la nostra vida nacional.

    La responsabilitat implica mirar-nos amb madura lucidesa i amb incisiva intel.ligència per descobrir com hem arribat on som. Quins errors, quines claudicacions, quines traïcions, quines manipulacions, quines mentides ens han portat pendent avall i ens hi mantenen.

    Significa adonar-se que la colonització i tants anys de submissió ha doblegat la fortalesa dels nostre caràcter col.lectiu i ens ha infantilitzat políticament fins al punt de justificar allò que cap poble lliure justificaria: una classe política que actua, majoritàriament, en contra de la nació que diu representar.

    Responsabilitat significa adonar-se que l’enemic és dins de casa, encarnat en tots els traïdors, covards i pulsil.lànimes que vénen sistemàticament la pàtria catalana per interessos econòmics, de poder o, simplement per la incapacitat que caracteritza el poder de tota colònia, de pensar en majúscules quan es tracta de Catalunya.

    Significa adonar-se que que hem permès que allò que és un dels trets més representatius del nostre caràcter col.lectiu: l’originalitat I la cel.lebració de la diferència, s’hagi girat en contra de Catalunya, i hagi estat exacerbat i aprofitat per dividir-nos, separar-nos i enfrontar-nos, tant a nivell lingüístic , territorial com polític.

    La responsabilitat implica tenir el coratge d’acceptar que el poder de controlar el nostre destí rau dins nostre, i que cap persona o grup de persones, cap nació, cap condició o circumstància pot impedir-nos d’assolir-lo, sempre i quan siguem capaços de no enganyar-nos esperant solucions alienes, sempre i quan siguem capaços de posar la llibertat de Catalunya per davant de qualsevol altre interès, sempre i quan siguem capaços d’actuar des del propi nucli d’integritat i convicció interior, tot exercint l’autoritat que neix d’aquesta convicció de domini sobre el propi destí nacional.

    La responsabilitat implica, en darrera instància, portar a la plenitud allò que som com a nació, expressant totes les nostres possibilitats.

    I és en aquest punt que cal introduir l’altre factor decisiu en la configuració de la nova manera de pensar i de fer que ha de superar els vells hàbits, les velles fixacions que s’han demostrat nefastes per a la nació catalana.

    Aquest factor és la capacitat d’estimar incondicionalment la pàtria catalana, de valorar profundament la catalanitat, de sentir-se orgullosos de formar part de la humanitat com a catalans.

    Es precisament aquesta tendència natural a estimar la pròpia nació, aquesta tendència natural a viure amb joia i orgull la identitat emocional amb la pàtria catalana, allò que ha erosionat amb més insistència la colonització que hem suportat durant segles, i que ara més que mai patim de manera descarada i no reconeguda.

    Només allò que s’estima creix i viu d’una manera saludable. I això tant val per un nadó, per un cadell, per una família com per una nació. La manera més segura de destruir qualsevol ésser viu és no estimar-lo. I hi ha múltiples maneres de fer-ho: des de la ignorància fins al menyspreu, des de la negligència fins a l’abús de poder, des de l’enveja fins a l’odi. I tots aquests camins tortuosos cerquen un únic objectiu: destruir la confiança en la pròpia vàlua, desfer la integritat física i psíquica, per tal que aquest ésser no pugui ocupar, amb la dignitat que li correspon, el seu lloc al món.

    I això és el què s’està fent amb la nació catalana. Esquifir-la, negar-la, menysprear-la, atacar-la, odiar-la, perquè es vagi esmorteint fins a no deixar-ne res més que un lleu record folklòric que no faci nosa ni tingui la mínima capacitat d’atreure i seduir els qui viuen al seu si. D’aquí neix l’ autoodi, que engendra els covards I els traïdors. D’aquí neix la resistència obtusa que repeteix una vegada i un altra els mateixos errors.

    Si volem invertir aquesta tendència vers l’anorreament que pateix la nació catalana, hem de canviar moltes de les nostres actituds I accions.

    Hem d’adonar-nos de com n’estem de segrestats en els nostres pensaments I en els nostres actes per una llarga història de colonització que ens ha obnubilat la capacitat d’acceptar com a bo allò que és natural: la joia de ser catalans dins la nació catalana; que ha convertit a gran part dels nostres connacionals, I especialment els qui detenten el poder, en pidolaires dels nostres drets; i que els ha segat la voluntat, el coratge i la intel.ligència per retornar-nos amb autoritat allò que és nostre.

    Hem d’adonar-nos que aquestes dues virtuts, la responsabilitat i l’amor per la nostra pàtria, configuren una nova manera de ser i de fer radicalment allunyada de les actituds claudicacionistes, distractòries I mesquines de gran part de les elits dels nostre país, i són el fonament de la regeneració individual i col.lectiva, que és ineludible si volem una pàtria lliure i plena.

    Hem d’adonar-nos que són els homes i dones que encarnen aquesta regeneració, els únics capaços de construir un lideratge autèntic, que articuli una unitat sòlida, estructurada de manera natural al voltant dels qui són fidels al seu centre d’integritat interior.

    Ja és hora que els qui estimem Catalunya garbellem amb intel.ligència, perquè no a tots els qui s’omplen la boca parlant de Catalunya, se’ls pot confiar el timó de la independència.

    Hem d’exigir molt més que paraules, perquè l’objectiu que perseguim no és una independència a qualsevol preu, farcida de claudicacions, sinó la independència que asseguri la reunificació i la regeneració nacional en tots els àmbits.

    Un tast d’aquesta actitud regeneradora és la claredat mental i la fortalesa d’ànim que planteja la pregunta adequada al moment precís, la pregunta que ha de sacsejar i reordenar el nostre panorama nacional:

    QUIN TIPUS D’HOMES HEM DE POSAR AL CAPDAVANT PER A FER POSSIBLE AQUEST OBJECTIU?

    La resposta intel.ligent i responsable és la clau del nostre futur.

    Maria Torrents. Consellera de CA.

  2. El que ens ha de diferenciar d’aquesta mala gent és l’amor per Catalunya, la responsabilitat de fer tot el possible perquè Catalunya esdevingui lliure i responsable entre totes les nacions.

    Ha d’arribar un moment que aquesta mala gent se senti avergonyida de la seva absoluta dependència d’Ecspanya. Ha d’arribar un moment que sense manies la gent els senyali com el que són: uns traïdors al país que els alimenta, uns venuts als qui volen una Catalunya subalterna en tot.

    Que feliços serien aquesta gent si haguessin nascut en algun pis de “la Castellana” la famosa avinguda de Madrid.

    El cas del Sr. Trias és més greu: pobre i llastimós venut! i pretén que combreguem amb rodes de molí. Per què ho fa el que esmentes? És que vol justificar les vergonyants subvencions que donen a aquesta festa aliena mentre retallen drets bàsics i diners absolutament necessaris a multitud de famílies. O sigui que no té nassos d’aturar les subvencions a l’esmentada festa però sí que té nassos de ser còmplice del robatori que tots els catalans estem patint.

    Hem de treballar incansablement per trencar amb tot el que aquesta mala gent representen i un cop alliberada Catalunya enviar-los a la garjola o a “la Castellana”, allà sí que seran feliços o potser en el fons del fons encara no ho seran perquè l’amor i la responsabilitat dels bons catalans els corsecarà la seva ànima mesquina

    Salvador Molins (BIC, Catalunya Acció, SCI, BxI, ANC)

Respon a Salvador Molins i Escudé Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.