ACORD DE LA VERGONYA
Vivim dies de tensa espera per l’acord que sembla proper i llunyà alhora, i que a cop de titular no ajuda a treure conclusions clares cap on va el procés.
Caldria recomanar calma, ja que soc dels que crec que hi haurà acord, no pot ser d’altra manera, i amb el temps com a jutge implacable, serà un acord que segurament no ens agradarà del tot, pels que esperavem seguir el procediment de la societat cívil, amb una unitat i un sentit d’Estat que deixes enrere les qüestions del partit i els personalismes.
La gran tragèdia es la imatge que hem donat al món, però també a nosaltres mateixos. Hem malbaratat un capital important i cabdal a la historia de Catalunya com el 9N, un fet que va fer pujar la nostra autoestima i fe amb nosaltres mateixos fins a límits insospitats i que esperavem que el següent pas seria tant clar i engrescador com aquest.
La veritat es que dos mesos de política de baixa volada, o sigui autonòmica i de personalismes a flor de pell han ferit el procés, que no vol dir mort, i han provocat que molta gent comenci a perdre la fe i les ganes. No tinc cap dubte que en els llibres que explicaran el capítol de la nostra independència, aquests dos mesos haurien de fer treure els colors a més d’un.
Ara veiem, com tots intenten culpabilitzar l’adversari com a màxima preocupació, quan la ciutadania el que vol saber es que passa amb l’objetiu general. Tot plegat força trist.
Tanmateix, i en clau positiva, estem davant un acord que pot portar a unes eleccions que atorguin el mandat democràtic que necessitem per anar endavant amb la independència. O sigui els més importants dels últims 300 anys, i aquí no hi haurà excuses, la responsabilitat serà nostra i molt gran.
No dubto que estarem a l’alçada, els retrets ja hi haurà temps per abordar-los, i veure que necessitem una Catalunya nova amb lideratges nous.