A LES NOSTRES MANS
Escoltar el Ministre Dastis a l’ONU parlant de les excel·lencies de la democràcia espanyola, francament fa riure per no plorar. Veure com per exemple clubs de futbol com el Barça haviat han fet costat a la democràcia i al poble de Catalunya i altre com l’Espanyol diuen que es queden al marge com si fossin d’un altre planeta fa vergonya. El que si queda clar es que es a les nostres mans. Votar i exercir la democràcia o agafar l’oferta de l’Estat en forma de retallada de drets per la força com a recurs. Podem triar.
L’oferta de l’Estat ja ha arribat
per Joan Rovira
Hi ha gent que encara somia que el dilluns 2 d’octubre ens llevarem ressacosos, farà un sol esplèndid i la casta que domina Espanya plantejarà una oferta a Catalunya a través de Rajoy. Vinga, va, passem pàgina i posem-nos a parlar de com fer les coses d’una altra manera, deixem-nos de rancúnies i misèries, oblidem el passat i mirem cap endavant…
Hi ha gent que somia que després de la trencadissa apareixerà per art de màgia una mena d’enganxa-ho tot miraculós que servirà per tornar a unir els trossets de porcellana, un bàlsam que guarirà les ferides i ens convidarà a tots a avançar entre flors i violes cap a un futur harmoniós mentre cantem lloances a la comissió d’estudi d’una prometedora reforma constitucional de cara al segle XXII o XXIII.
Tanmateix, l’oferta ha arribat uns quants dies abans, el dimecres 20 de setembre. Una oferta clara, rotunda, sense matisos. L’única que era raonable esperar. Una oferta seriosa, a través de la Guàrdia Civil, que és com a Espanya es fan aquesta mena de coses. El motorista de Franco, vaja, el que comunicava el cessament als ministres: el missatger del poder de veritat, que porta el sobre amb la sentència inapel•lable.
No hi haurà cap altra oferta, ni diàleg ni punyetes. L’oferta és claríssima: o passar pel tub o passar pel tub. L’embolcallen amb confusos i hipòcrites raonaments jurídics, amb l’imperi de la llei, l’estat de dret i tot el que se’ls acut, però es redueix a això. «Palo y tientetieso».
Treguem-nos-ho del cap. Si en el seu moment haguessin volgut acceptar a la valenta un referèndum legal i acordat, que haurien guanyat molt probablement, ja ho haurien fet. Però, clar, això hagués obligat a fer una oferta alternativa, a posar millores damunt la taula. Senzillament no volien ni volen ara.
Si haguessin volgut millorar el finançament, complir amb les inversions, fer el corredor mediterrani o deixar volar l’aeroport del Prat, tot això ja estaria en marxa. Si haguessin tingut la més mínima intenció de construir alguna cosa semblant a una Espanya plurinacional, el mateix.
Ni han volgut abans ni volen ara. El plantejament és molt cru: volen guanyar per deu a zero, com va dir la vicepresidenta Soraya. Estan convençuts que aquesta és la seva oportunitat per doblegar Catalunya d’una punyetera vegada: ara o mai. I l’aprofitaran sense manies i no els tremolaran les cames.
No hi haurà més ofertes. L’oferta és la Guàrdia Civil, el Constitucional, lligar de mans i peus la Generalitat, fer de Madrid la capital del món mundial… Totes aquestes coses. El pla d’Aznar, vaja, i de les elits financeres, polítiques i mediàtiques madrilenyes, conxorxades aferrissadament per continuar acampades sobre l’Estat pels segles dels segles.
Simplement, s’acaben de treure la careta. Qui es vulgui seguir enganyant i somiar truites, a Barcelona o a Navalcarnero, endavant. Per sort, hi ha símptomes que conviden a un cert optimisme: Catalunya està fent despertar una part de la millor Espanya, abduïda i enganyada, miserablement estafada.
En qualsevol cas, ja s’ha acabat una etapa, per molt durs que siguin els mesos i anys que vindran. El joc està fet, les apostes estan fetes, les cartes estan damunt la taula. Ells mateixos han posat en marxa el compte enrere del Regne d’Espanya. I ho pagaran car, més car del que s’imaginen, perquè la revolta catalana acabarà essent la seva ruïna i la del seu Regne, més tocat de mort del que es pensen