18 DE JULIOL 1936: LA VERGONYA CONTINUA
80 anys després i com diu en Germà Capdevila els cadàvers segueixen soterrats a les cunetes. Es segueix tranctant igual el terrorisme feixista que va trencar la legitima República espanyola. Cap culpable condemnat, i els que queden protegits. La victima i el botxi en el mateix nivell, i culpabilitzant fins hi tot a la primera. Cap intent de restauració de l’horror. Partits del regim que son perfectament legals i alguns fundats per Ministres de la dictadura amb les mans tacades de sang segueixen sense condemnar clarament la dictadura. Una constitució de fireta dirigida pel regim anterior, unes institucions hereves del franquisme, una monarquia nomenada a dit pel dictador com hereu, i una democràcia sense desenvolupar. Aquesta es la historia, i Catalunya amb una oportunitat única per deixar un Estat així enrere, no tinc dubtes que ningú la voldrà desaprofitar.
Cadàvers a les cunetes
Germà Capdevila
La història recent en va plena, d’exemples de règims totalitaris que han vist com els governs democràtics posteriors encaraven un procés de reconciliació que –necessàriament– passava per una revisió profunda del passat, per la depuració de responsabilitats i per la reparació dels danys provocats per les violacions als drets humans que caracteritzen les dictadures.
Argentina va engarjolar els generals responsables de la desaparició de milers de persones i va encarar un procés d’identificació amb un banc d’ADN pioner al món. Cambodja va celebrar a partir de 2009 judicis de transcendència històrica per poder tancar el violent passat dels Khmers rojos. Fins i tot Xile, dècades després de la fi de la dictadura de Pinochet, està obrint ara el meló d’una reforma constitucional que pugui desfer el que el genocida va deixar “atado y bien atado”, allà també.
Espanya és potser l”única excepció a Occident. Va encara una transició destinada a sepultar el passar sense depurar responsabilitats, amb les principals famílies responsables de la dictadura encara remenant les cireres i oposant-se a qualsevol reparació històrica. El resultat és que encara avui, 80 anys després del cop d’Estat, milers de famílies clamen pel dret a recuperar els cosos dels seus avis i reparar la seva memòria.
Sempre m’ha semblat una gran equivocació acceptar la terminologia de “Guerra Civil”, que busca presentar el conflicte com el de dues faccions enfrontades igualment culpables i responsables. És la teoria dels “dos dimonis” que totes les dictadures intenten vendre per salvar els mobles. A Espanya els hi van comprar sense cap sentit crític.
El 18 de juliol de 1936 es va produir un cop d’Estat que va trigar 3 anys a reeixir en vèncer el govern democràtic i instaurar un règim feixista i totalitari. No va ser cap guerra civil. Va ser l’atac d’un grup terrorista feixista contra un Estat democràtic. I Catalunya i la possibilitat que recuperés la seva independència hi van jugar un paper crucial.
Una de les primeres tasques de la nova República Catalana serà obrir totes les fosses comunes que encara hi ha arreu del país, i restituir la memòria d’aquells que lluitaren per la seva llibertat i han restat oblidats durant 80 anys. Qui perd la memòria, perd la identitat.