1 D’OCTUBRE: 9 ANYS
Tal dia com avui fa 9 anys amb una barreja d’emoció i responsabilitat ens pensàvem que culminàvem el somni de la independència de Catalunya i la realitat com hem vist va ser molt diferent i el que va venir posteriorment va ser pitjor.
Com cada aniversari de la data del referèndum que per cert, i no em cansaré de recordar a pesar de la violència policial d’un Estat feixista va obtenir una participació notable i que si algú algun dia ens diu les dades d’aquells vots segrestats físicament que no es van comptabilitzar i que segurament haurien fet superar el 50%, vam votar i vam guanyar aclaparadorament, i on la fase final era complir amb la llei aprovada al Parlament i donar conformitat als resultats iniciant el camí de l’Estat propi que mai va arribar i on cada fet dels nostres partits i Govern feia més vergonya aliena amb una societat desorientada.
Ja hem escoltat com ERC demana al Govern actual abordar el conflicte polític i reivindicar el dret a l’autodeterminació i diuen que qualsevol intent de girar full està condemnat al fracàs dient que l’amnistia no és un punt final i reclama que el Govern d’Illa no és limiti a gestionar una autonomia. Junts per la seva part reivindica el mandat de l’1 d’octubre i la vigència del referèndum.
Cal molt de cinisme per fer aquestes reclamacions. El dret a l’autodeterminació nomes el pot donar un estat democràtic i evidentment Espanya com a tal no ho és i mai l’acceptarà per si no ho sabien. De fet el vam exercir i van ser ells mateixos que van girar full no acatant i implementant els resultats. El Govern d’Illa, es el Govern dels del 155 i com a tal el problema ja està resolt i evidentment gestionen el que som, una autonomia, per cert un Govern que va accedir al poder amb el suport republicà, que esperaven ara. El mateix podríem dir pels juntaires reivindicant un mandat que ells mai van respectar quan tocava i una vigència que ells es van encarregar de deixar en res amb declaracions de vuit segons i una final de vergonya amb les maletes a la porta per marxar sense cap intenció d’arribar al final i descobrint que la preparació del nou Estat era més una il·lusió que una realitat.
Els lideratges 9 anys desprès son els mateixos i la col·laboració amb el 155 la seva forma habitual de fer política. Aquesta amnistia que reclamen simplement és el perdó per una derrota provocada pels mateixos que el demanen. Una gran vergonya de país.
1 d’octubre: 9 anys.