Alba Vidal Preixats

La notícia dels més de 900 acomiadaments que té previst fer RTVV aquest dissabte m’enganxa just creuant el Sènia. No sé si és la proximitat geogràfica, o que avui de ben segur que sintonitzaré Canal 9 – per casualitat, fent zàpping fins que em trobi la pantalla ennegrida on abans reposava, tranquil·la i normal, TV3, i la tristesa em faci apagar definitivament l’aparell – però m’envaeix una sensació d’impotència indescriptible. 

El País Valencià es lleva mandrós, sense grans revoltes. És un dia trist pel periodisme, però semblem immunitzats per la realitat aclaparadora actual. Qualsevol diria que un miler de persones han passat la nit en vetlla, esperant un e-mail que els acabi de confirmar el que molts sospiten: l’acomiadament de l’empresa on alguns han abocat els seus esforços durant més de vint anys. “La voliem pública, de qualitat i en valencià. I ens l’han tornat privada, famèlica i en castellà” llegeixo a Twitter. I en la llengua imperial arriba, puntual, el correu electrònic. Una fórmula inventada per Telemadrid, que no per utilitzada deixa de ser covarda, roïna i d’una baixesa moral absoluta. Un correu. Una carta. Quatre ratlles llegides en dissabte.

No vull entrar en els perquès de l’ERO, ni en que els qui han provocat el forat econòmic que ha justificat la massacre són, precisament, els que dilluns tornaran a la feina. O en que els programes que emetrà RTVV d’ara en endavant seran comprats a preus mòdics (no seria la primera vegada que es paga un dineral misteriós per un documental de baixa volada) a productores amigues de la cúpula o, propietat -privada, evidentment- d’algú que directament en forma part. No vull entrar-hi, perquè els caciquistes i terroristes laborals ja han estat massa vegades els protagonistes de la jornada.

“Els treballadors no som els culpables” llegia en una de les múltiples concentracions pacífiques a la seu de Burjassot. Però són ells, una vegada més, els que aquest febrer engruixiran les llistes de l’atura per haver anat a parar en un mitjà tocat de mort capitanejat per carronyaires. Es tanca una porta, però n’hem d’obrir mil. Avui és dia de llepar-se les ferides. Demà, de comprovar que no ens falten les forces per seguir lluitant, dins o fora de la RTVV. Molta sort, companys!