Alba Vidal Preixats
tota pedra fa paret
Espais verds en el planejament urbanístic: el punt dèbil de la ciutat de Barcelona
Per primera vegada a la història humana, més del 50% de la població mundial viu en ciutats. Les arees urbanes creixen considerablement, les ciutats més grans esdevenen cada vegada majors i el nombre de “megacities” (ciutats amb més de deu milions d’habitants) s’ha multiplicat per deu des del 1950 (United Nations, 2007).
L’alcalde Trias visitava fa unes setmanes ciutats capdavanteres dels Estats Units i intentava vendre el model de ciutat mediterrània de Barcelona. Uns dies més tard l’ajuntament proclamava l’èxit de la capital catalana al sector turístic: Barcelona encapçala la llista de ciutats espanyoles amb l’oferta turística més ben valorada pels indicadors de l’agència per l’excel·lència turística Exeltour durant l’any 2012. El mes de Novembre la ciutat comptal esdevindrà un referent mundial pel que fa a les Smart Cities acollint l’Smart City Expo World Congress, on les patums del sector debatran intensament l’evolució de l’urbanisme de les grans ciutats, encabint-hi les noves tecnologies, la sostenibilitat, l’eficiència i la justícia social com a grans eixos vertebradors del projecte.
Fotografia 1: Cartell electoral del PSOE (1979)
Però el teixit urbà de Barcelona té mancances, i mancances importants. La lluita pel verd urbà que encapçalava les campanyes polítiques dels anys vuitanta (fotografia 1) sembla haver quedat relegada en últim lloc, per darrera de paraules com “eficiència”, “smart” o “innovació tecnològica”. La presència de verd urbà no és només una variable important per la biodiversitat en sí. El contacte amb ambients naturals és un component fonamental del benestar personal (Miller, 2005) tot i que les oportunitats d’accés al verd urbà difereixen significativament en diferents ciutats (Barbosa, et al. 2007). Els rànquings, en aquest sentit, no són tant favorables per la ciutat comptal: metròpolis poblades com New York (EUA) o fins i tot ciutats industrials com Rotterdam (Holanda) la superen amb escreix els valors de verd urbà per càpita. Barcelona (descomptant el parc natural de Collserola, inclòs al districte de Vallvidrera però que per la seva situació no actua precisament dins d’una trama urbana) no arriba als 9m2 per habitant, valor desitjable segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) (fig.1) i està repartit de manera força irregular entre districtes (fig.2). Aquesta tendència es repeteix a la majoria de ciutats del sud d’Europa (fig.3).
Figura 1: Superfície d’àrea verda per càpita en diferents ciutats del món (m2/hab).
Font: WHO, 2009.
Figura 2: Distribució del verd urbà per càpita (m2/hab) als diferents districtes de Barcelona
Font: Ajuntament de Barcelona, 2010.
Figura 3: Verd urbà per càpita a les diferents ciutats europees
Font: Fuller, 2009.
A nivell social, el verd urbà genera espais agradables que afavoreixen la interacció i la comunicació entre habitants, propiciant la relació, la cohesió social i la participació ciutadana (Fuller et al, 2009). L’espai urbanitzat amb presencia dominant del verd redueix les molèsties ocasionades pel trànsit motoritzat, disminuint la contaminació acústica degut a l’apantallament, i fa més agradables i segurs els desplaçaments a peu i en bicicleta. Les millores en el disseny dels carrers en termes d’accessibilitat (plataforma única, mobiliari urbà adaptat, un bon projecte d’il·luminació..) faciliten l’ús de l’espai públic a les persones amb mobilitat reduïda, als cotxets d’infants i a la gent gran, entre d’altres. S’aconsegueix, d’aquesta manera, la recuperació de l’espai pels vianants, enfront de l’espai destinat al vehicle privat, alliberant nous llocs de relació tranquils i segurs que satisfan la demanda social de llocs d’oci i d’esbarjo a l’aire lliure, on la ciutadania pot fer activitat física i esportiva de forma agradable.
El verd urbà també té, òviament, funcions estrictament ecològiques. A Barcelona el 64% del sòl està impermeabilitzat, cosa que dificulta la infiltració de les aigües pluvials (CREAF, 2009). El recobriment vegetal desenvolupa importants funcions en aquest sentit ja que restableix l’equilibri de l’aigua, en major o menor grau, en funció de les espècies plantades. L’incorporació d’elements verds a l’espai públic evita l’excessiva insolació, regula el microclima urbà i mitiga l’illa de calor. Aquest fenomen consisteix en un increment de la temperatura urbana respecte la del seu voltant que pot dificultar l’eliminació de contaminants atmosfèrics. A Barcelona, a més, aquest factor s’intensifica per la seva situació geogràfica entre dos rius i el massís de Collserola, que provoca que el gradient tèrmic entre el centre urbà i el seu entorn sigui més gran. La regulació d’aquest microclima comporta també un estalvi energètic, especialment si es tracta d’espècies arbòries caduques, que fan ombra a l’estiu i deixen passar els rajos solars a l’hivern. La densitat arbòria és també el principal factor que intervé en la reducció de contaminants atmosfèrics, absorbint gasos contaminants com ara l’ozó, el monòxid de carboni o el diòxid de nitrogen a través de la seva superfície foliar, interceptant partícules com ara la pols, el pol·len o fums, i alliberant oxigen mitjançant la fotosíntesi. A Barcelona, l’any 2008, la vegetació va retenir més de 300 tones de contaminants (CREAF, 2009). La vegetació urbana, durant el seu procés de creixement, actua com a important embornal de CO2.
En ple debat del planejament urbanístic de les grans ciutats a nivell mundial cal no oblidar, doncs, la presència i correcta distribució de verd urbà per una ciutat eficient, cohesionada i capdavantera.
REFERÈNCIES
Who benefits from Access to green space? A case study from Sheffield, UK. Landscape and Urban Planning, 83, 187-195.CREAF, 2009. Serveis ecològics del verd urbà a Barcelona. BARCELONA: Ajuntament de Barcelona.
Fuller R.; Gaston, K., J., 2009.The scaling of green space coverage in European cities.Biology Letters 5, 352-355.
United Nations, 2007. World urbanization prospects: the 2007 revision. New York, NY: United Nations.
VVAA, 2010. Els corredors verds urbans: exemples i criteris de disseny. Guies d’educació ambiental de l’Ajuntament de Barcelona, 38.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!