Va d'educació
Reflexions sobre vivències en el món educatiu. Bloc d'Alba Castelltort Valls
Que no s’acabi aquest curs
Aquest curs és un regal per a mi. Mai havia experimentat aquesta sensació tan intensa i bonica de no voler que s’acabi el curs. No sé si és cosa dels nens i nenes que han arribat enguany a primer d’ESO i que han format un grup molt especial. No sé si és perquè m’he posat unes “ulleres” amb una nova “graduació” que em fa veure les coses des d’aquella justa distància que em permet gaudir-les. O potser és cosa de l’edat que m’ha aportat a viure l’experiència docent de manera més calmada i pausada. O possiblement, és una mica tot plegat.
Enguany, tinc vivències d’aula tan especials que he necessitat recollir-les en una petita llibreta perquè no les vull oblidar i així, quan estigui desanimada, cremada o cansada pugui recuperar-les i reviure-les amb tota l’emoció. I m’adono que, recollir aquests petits èxits que tots i totes tenim a les aules, és un exercici ben interessant i important de fer. La raó és que hi ha èxits que no es podran identificar ni mesurar fent només les proves de competències bàsiques, les proves PISA, les proves cangur o les de pensament computacional, el Big Challenge d’anglès o fins i tot, ni tan sols les podrem recollir en les nostres graelles d’avaluació de les matèries. El motiu és que hi ha evidències d’aprenentatge que són tan subtils i tan invisibles que si no hi posem molta atenció, ens poden passar per alt. Són les que tenen relació amb vivències, amb el creixement personal i amb la superació de les pors i les dificultats que només es poden percebre quan som capaços de teixir vincles de confiança entre alumnat i professorat. I aquests vincles es formen quan a darrere hi ha moltes experiències i moments compartits tant en quantitat com en qualitat. I això passarà més fàcilment si la comunitat educativa forma part d’un projecte compartit que no només es preocupa per les matèries, sinó que també posa la mirada en l’acompanyament de les adolescències amb tota la cura i estima qui li correspon a aquesta delicada etapa.
I és en aquest context que ja hem passat una primera meitat de curs, en la que he pogut observar i reconèixer moltes vivències que m’han fet gaudir de la docència. Aquí en comparteixo algunes.
A l’entrevista inicial que fem amb totes les famílies abans d’iniciar el curs, l’alumne A va preguntar si a l’institut caldria fer moltes exposicions. Va expressar que ho passava molt malament perquè tenia molta vergonya (quasi pànic) de parlar en públic a l’hora de fer presentacions orals. I només mig curs després, a l’entrevista de l’avaluació intermèdia amb la seva mare, jo podia explicar-li que ja se sent amb tanta confiança amb el grup que ha pogut fer una breu exposició oral davant de tots els companys i companyes del nivell -no només de la classe!- en una impressionant sala d’actes d’un museu de ciències. La mare es va emocionar.
En el cercle de tutoria dels dilluns, hem agafat l’hàbit de comentar com ens ha anat el cap de setmana. Ens agrada tant fer-ho, que els dies que no és possible tenir aquesta conversa, sempre hi ha algú que la reclama. L’alumne B juga en un equip de vòlei i en el cercle acostuma a explicar com li ha anat el partit. Recentment, ha tingut la iniciativa de fer un cartell que tenim penjat a la classe per anotar setmanalment els partits de bàsquet, vòlei i futbol així com altres activitats dels caps de setmana que fan alguns companys/es (com música, dansa, diables, entre d’altres.). La idea és animar-se els uns als altres a assistir o participar d’aquestes activitats el cap de setmana. Tant de bo aquesta iniciativa contribueixi a trencar amb la soledat d’alguns joves.
Molts joves pateixen malalties o tenen problemes de salut que els afecta de manera important a les seves vides. L’alumne C té una malaltia crònica i mai havia volgut fer-la pública. Però aquest trimestre ha decidit explicar el seu cas, aprofitant el dia mundial de la seva malaltia. Sentia prou confiança amb el grup per explicar quelcom molt personal i delicat. I ho va fer molt bé. I tothom va escoltar-la amb molta atenció i estima.
A Sabadell, hi ha un degoteig constant de matrícula viva d’alumnat nouvingut. Fa poc més d’un any que l’alumne D viu a Catalunya i assisteix a l’aula d’acollida. Recentment, a la classe també s’ha incorporat una noia provinent de Llatinoamèrica. En el seu primer dia, D s’ofereix per fer-li un resum del projecte que estem fent a la classe de medi. Tot i que, la idea és que li expliqui en castellà, a D només li surten les paraules en català i ens fem tots un fart de riure. I D també riu, tot reconeixent que el català és més fàcil del que s’havia imaginat!
El mes de gener hem participat en un projecte de ciència ciutadana que impulsa el Museu de Ciències Naturals de Barcelona i hem estat estudiant amb profunditat els cargols terrestres. L’alumne E està tan engrescat que explica a la classe moltes curiositats sobre els cargols. La conversa genera tant d’interès que proposo fer uns deures que consisteixen en buscar més curiositats (informacions, dades d’interès, vídeos, etc). Uns dies més tard, posem comú aquests deures i la classe es fa increïblement interessant i profitosa. Tothom escolta, tothom anota idees importants en un full, sorgeixen moltes preguntes i s’estableix una animada conversa. Quina força té organitzar deures amb sentit i aprofitant els interessos del grup! El mateix alumne, unes setmanes més tard, organitza un joc de taula per ensenyar més coses sobre els éssers vius als companys i engresca el grup a aprofitar les estones de transició (com els canvis de classe o els patis) per jugar-hi.
A mitjans de febrer, hem fet les entrevistes de l’avaluació intermèdia amb les famílies. Els nens i nenes han fet les presentacions en català i m’ha emocionat veure que les famílies també ho han volgut així, sense cap mena de traducció “simultània”. La majoria de les famílies del centre han entès com n’és d’important que els seus fills i filles siguin competents en totes dues llengües. I se senten orgulloses dels seus fills i filles, tot escoltant-los com “sonen” en català.
Des d’inici de curs que cada dimarts un grup de docents portem una samarreta per demanar la pau a Palestina. L’alumne F pregunta per què els i les alumnes no en tenen una. La veritat és que no ens ho havíem plantejat mai que l’alumnat també pogués participar de la iniciativa. Com que ja no es poden comprar, proposem fer-nos les nostres pròpies samarretes. Diverses persones s’engresquen i fan dissenys amb logotips increïbles que després podran planxar amb un paper de transferència a la seva samarreta de cotó. I els dimarts tots junts recordem que volem la pau arreu del món.
I així, dia rere dia, vaig recollint petites històries, petites anècdotes que m’engresquen a anar a treballar cada dia. Quan demano voluntaris, sempre n’hi ha. Quan fem propostes de sortides, sempre s’il·lusionen. Quan venen persones a fer tallers o xerrades, sempre mostren interès i educació. Quan proposem els jocs de tutoria, s’autoorganitzen ràpidament per aprofitar l’estona. Si necessitem voluntaris per fer taller, en tenim. I no paren de fer propostes, de tenir idees, de fer bé i millor les coses.
En una època en què molts docents expressen que estan cremats, desil·lusionats o cansats de la feina, enguany experimento tot el contrari. Però penso que no només és una qüestió de sort. La sort no es troba, sinó que com una planta que floreix, cal fer molta feina col·lectiva abans: preparar la terra, sembrar-la, regar-la quan calgui, tenir-ne cura i sobretot, cal observar-la per gaudir-la.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’agradat molt , perquè és respirar una mica d’aire net i positiu al reflexionar sobre l’escola.
Crec que molt del professorat fa bona feina i els nois i noies , sens dubte, en surten beneficiats.