Dels meus primers dies de curs a primària, en recordo la il·lusió de la retrobada amb els companys i companyes i els dies previs, on preparava tot allò que caldria portar a la motxilla de l’escola. La bata escolar, ens la feia a mida una modista que vivia en una de les poques cases antigues que encara queden darrere l’església del meu poble. El brodat que la meva mare cosia a la bata, just el costat del nom, el compràvem en una merceria d’aquelles de “tota la vida” farcida de calaixets amb vetes i fils que m’encantava, i que malauradament, va tancar fa molts anys perquè la gent havia deixat de cosir. La carpeta, els puntafines i tot allò que calia per a l’estoig, els compràvem en una papereria que, recentment, també ha acabat tancant la paradeta i aviat desapareixerà per fer-ne un bloc pisos. I si aquell curs tocava renovar la motxilla, l’anàvem a buscar en una botiga de bosses de mà i maletes que, amb la tornada a l’escola, omplia l’aparador amb tota mena de models que desprenien una intensa olor de nou. Els llibres de text, els havíem d’anar a buscar a una llibreria de la ciutat veïna perquè el meu poble no n’hi havia cap de prou gran, i que malauradament, també ha acabat abaixant la persiana.
Totes aquestes botigues, les unes ben a prop de les altres, formaven part d’un comerç local i de proximitat que donava vida a les famílies que hi treballaven i feien un servei al poble per cobrir necessitats diverses i també les de l’inici del curs escolar. Un comerç que, des de fa molts anys, va desapareixent lentament i ha estat substituït per basars, grans superfícies o per plataformes de compra online que de ben segur, no ens aporten aquella experiència humana que m’ha quedat en el record. I ara m’adono que tot allò que vaig viure, ja forma part d’un altre món. Sóc part d’una altra generació.
Del pas de primària a secundària en recordo clarament la sensació de vertigen que em provocava la idea de començar una nova etapa en un centre immens on hi anava gent de diferents barris de Badalona (i diferents contextos socials) i on possiblement, jo en seria de les més petites (jo vaig néixer a mitjans de desembre). Dels primers dies de curs a secundària recordo els nervis i l’olor que desprenia el material nou de trinca. També recordo que les primeres setmanes em costava tant acceptar aquest canvi, que vaig demanar els meus pares que no fessin servir la paraula “institut” sinó “escola” quan em recordaven coses com “ja ho tens tot preparat per a demà a l’institut?”. Però va durar poc perquè aviat vaig canviar el xip: anar a l’institut em va ajudar a acceptar que em feia gran i això no em va desagradar pas.
Els primers dies de classe, van venir marcats pels horaris, les presentacions de les assignatures i alguna avaluació inicial, però nosaltres estàvem més preocupats per saber qui teníem al costat o si la roba que portàvem aquell dia era la més adequada per anar a l’institut. També em va sorprendre que els mestres deixaven de dir-se Joan, Carme o Montserrat i es deien “profeee” o “senyuuuu”… així allargant sempre la darrera vocal, fent una mena de cançoneta i alçant la veu. He de reconèixer que em sorprenia i em desagradava profundament. I encara ara em desagrada, i per això, encara ara si un alumne no es dirigeix pel meu nom, sempre em queixo: “jo no em dic profe, sinó Alba”.
Han passat molts anys d’ençà que vaig iniciar secundària i ha plogut molt, però penso que els nervis pel canvi d’etapa continuen intactes en totes les generacions que han vingut després. Les escoles d’infantil i primària fa molts anys que treballen amb la idea de l’acollida i l’adaptació dels infants a l’escola. A secundària també comencem a fer-ho en alguns centres però molt tímidament, perquè sovint es percep que no cal fer-ne perquè ja són grans o perquè es pensa que és una pèrdua de temps o quelcom que no serveix de res.
En el centre on treballo vam acordar, des del primer any de funcionament, organitzar uns primers dies de curs d’acollida i de coneixença. Especialment per a l’alumnat de primer d’ESO, que prové de diverses escoles i els nervis i les emocions en aquest canvi d’etapa són especialment intensos. Aquest any també ho hem fet així i un cop més, ha estat molt bonic.
Ha passat poc més d’un mes des de les entrevistes inicials, realitzades abans de començar el curs, on acollim a l’alumnat nou amb les seves famílies. Tots van arribar amb molts nervis, però ho feien acompanyats i amb una breu conversa (que no va acostumava a sobrepassar els 30 minuts per poder tenir temps d’atendre a tothom) aconseguíem calmar una mica l’angoixa inicial. Explicàvem com serien aquests primers dies, els mostràvem la classe que els havia tocat o si hi havia l’ocasió, presentàvem alguns dels companys que també havien vingut a fer l’entrevista. És un plaer començar així el curs perquè posar cara a l’alumnat i escoltar a les famílies també ens ajuda a nosaltres, com a docents, a començar més tranquils.
El primer dia, vam acollir a tota la promoció al pati de l’institut. Sempre ho fem més o menys igual: en arribar tothom es posa una etiqueta amb el nom i comencem amb una breu presentació per part de l’equip docent. No demanem fer cap roda de presentacions en públic de l’alumnat sinó que els proposem fer tres activitats molt senzilles al pati que ens serveixen per trencar el gel entre nosaltres, començar a parlar amb el company/a del costat o simplement, per mirar-nos els uns als altres. Fent aquestes activitats, tothom es pot sentir a gust perquè ningú està obligat a parlar si no ho vol fer i compartim una estona plegades fent una activitat de poca demanda cognitiva. Enguany, en aquest primer dia, també ens van acompanyar exalumnes que van explicar el seu primer dia a l’institut, van recordar els nervis inicials i ens van explicar com la mateixa activitat d’acollida, els havia ajudat a relaxar-se. Va ser emocionant escoltar-los, van dir paraules molt sentides i profundes sobre la seva vivència i van destacar que, gràcies a l’experiència viscuda al centre, se sentien ben preparats per afrontar les etapes que ara també iniciaven amb nervis. Les seves paraules van ser un regal i la millor evidència que l’acollida és una activitat totalment imprescindible.
El segon dia, ja ens vam ubicar a les classes, i vam dedicar-lo a preparar els materials per posar en marxa l’aula (carpetes, arxivadors, horaris, el nom per la taula, l’agenda, etc). També vam fer dinàmiques individuals per reflexionar sobre allò que esperàvem del curs i jocs en grup per aprendre’s els noms. Un cop més, va ser una manera tranquil·la de començar perquè els ajudava a ubicar-se en l’espai i en les dinàmiques de funcionament del centre (com demanar per anar al lavabo, com demanar els jocs de pati, entre d’altres) i sobretot adaptar-se al nou horari intensiu. Pel professorat, aquestes activitats són una bona avaluació inicial perquè ja ens permet observar dinàmiques de grup: veure qui necessita sempre una empenta per començar una tasca; veure qui no està prou atent/a o no compren bé les explicacions grupals; detectar qui té més autonomia per fer qualsevol tasca o al contrari, qui no la té i tampoc s’atreveix a preguntar; veure qui s’esforça i vol fer les coses ben fetes; qui té habilitats més artístiques; qui xerra i distreu els companys, qui no veu la pissarra i potser necessitarà ulleres; qui és més mogut i necessitarà aixecar-se sovint; qui és el que sempre acaba de pressa, però fa les coses amb molt poca qualitat i no se n’adona, entre d’altres. L’equip docent tenim un espai i un temps per observar el grup, conèixer-lo i pensar com haurem d’atendre tota la diversitat que sempre hi ha a les aules.
El tercer dia, vam fer la darrera activitat d’acollida que va consistir en una sortida en un parc de la ciutat per fer jocs diversos i començar a establir vincles, passar-ho bé, riure i sobretot començar a construir experiències conjuntes.
Així vam finalitzar la primera setmana enguany i el dilluns següent, ja estàvem tots més ben situats, amb l’horari de classe habitual i amb els nervis sota control. Alumnat i professorat estàvem a punt, l’escalfament del curs ens havia donat un bon resultat i ara podíem iniciar la nostra cursa particular: el primer curs a l’institut.
Tot i que l’acollida ha finalitzat, ara ens cal continuar agafant ritme per adaptar-nos a la dinàmica de curs que, des del meu punt de vista, s’allargarà fins a les vacances d’hivern. L’alumnat necessita adaptar-se al nou horari de la jornada intensiva, ja que a darrera hora està molt cansat de tot el dia. També necessita adaptar-se a les dinàmiques de cada matèria, a la manera de treballar de cada professor/a perquè, encara que ens coordinem, tots tenim la nostra manera de fer les coses. A més a més, hauran d’acostumar-se a aprofitar el màxim el temps de treball de classe, a aprendre treballar en grup, a acabar les tasques que s’encarreguen per a fer a casa i lliurar-les a temps i agafar l’hàbit de millorar tot allò que retornem amb un feedback, entre moltes altres coses. A l’alumnat de primer d’ESO els demanem moltes coses noves i per adaptar-s’hi necessita més marge de temps.
L’escalfament de les primeres setmanes de curs ha finalitzat i ha estat imprescindible perquè tot comenci bé, per no forçar massa la màquina i que ningú es faci mal o tiri la tovallola massa aviat. Ara ens queda agafar un ritme adequat perquè tothom tiri endavant, siguin quines siguin les seves habilitats o dificultats. Com en una triatló hi haurà qui li anirà millor la natació, el ciclisme o bé seran més bons amb l’atletisme, però volem que tothom sigui capaç de tirar endavant en totes les disciplines, que tingui ganes de superar-se i fer-ho sempre el millor possible. I sobretot, que ningú es perdi en el camí. Ser conscient de que l’alumnat necessita un període d’adaptació, és ajudar-los a agafar un bon ritme respectant els de cadascú, és ajudar a que tothom pugui tirar endavant i millorar respecte el seu punt de partida i transmetre’ls que cal esforçar-se, tenir confiança amb un mateix i ganes d’aprendre.
L’acollida i l’adaptació, com l’escalfament previ a una cursa o el saber agafar un ritme durant el seu recorregut, són dos punts bàsics per aconseguir que tothom pugui acabar la cursa del curs de la manera més satisfactòria possible.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!