Va d'educació

En algun moment del meu pas per l’institut vaig prendre consciència de l’horror dels camps de concentració i extermini del règim nazi. Recordo una conversa amb la meva àvia en què li vaig preguntar —amb un cert to de retret i certament amb molta ignorància per part meva— per què no havien pogut aturar tot allò. Ella em va respondre que no se sabia exactament què passava, tot i que sí que circulaven alguns rumors. Encara recordo la meva indignació – molt injusta- davant la seva resposta, perquè, tot i que la meva àvia tenia tota la raó, jo culpava a la seva generació d’aquell silenci, un silenci que la guerra civil, la postguerra i la dictadura els havia imposat.

I només unes dècades després d’aquella conversa, ara soc jo qui es retreu —a mi mateixa i a la societat— com és possible que no hàgim pogut fer res per aturar un altre genocidi que, a més, presenciem en directe. Han passat dos anys de xifres de morts altíssimes i d’una destrucció immensa per arribar a un alto el foc fràgil, que sembla mantenir-se amb prou feines. Som espectadors de les guerres de Gaza, d’Ucraïna o del Sudan, i rebem les notícies sobre murs de drons per defensar-nos amb una certa indiferència, com si tot això no tingués res a veure amb nosaltres.

Tinc la sensació que els centres educatius també hem mantingut, en bona part, aquest silenci, perquè cada vegada ens costa més expressar-nos. Fa un any que, tímidament, cada dimarts alguns de nosaltres ens posem samarretes blanques per mostrar el nostre rebuig a la guerra de Gaza. També hem participat en la vaga general, no sense els dubtes de sempre —que si realment serveix d’alguna cosa fer vaga, que si som uns privilegiats i no ens hauríem de queixar, entre d’altres-. I hem intentat que els nostres estudiants, tot i que la majoria van fer vaga, entenguessin que un dia de vaga no és un dia festiu i que adherir-s’hi implica informar-se dels motius, compartir-los i si és possible, afegir-se a les accions convocades. 

Fa temps que els centres educatius estem en l’ull de mira, i tinc la sensació que, també fa temps, fem la nostra feina amb certa por. Tothom opina sobre nosaltres i sobre tot allò que fem o deixem de fer. En qualsevol moment podem ser jutjats —i sovint durament— per alguns sectors de la societat, especialment per determinats partits polítics, entitats polititzades o fins i tot per les mateixes institucions o famílies. En els darrers anys, molts centres han rebut denúncies, amenaces, advertiments o crítiques ferotges a les xarxes socials, situacions que ens fan dubtar del que fem i que tenen per objectiu fer-nos sentir por i silenciar-nos.

A la meva ciutat, les primeres setmanes de curs han estat especialment sacsejades, i pel que veig als mitjans de comunicació, sospito que  ha passat el mateix a moltes altres. Alguns centres han rebut advertiments del Departament d’Educació per haver fet una breu aturada per llegir un manifest contra la guerra. També hi ha hagut partits polítics que han organitzat manifestacions contra activitats extraescolars amb motius clarament racistes, xenòfobs i partidistes. I fins i tot, algunes famílies han intentat resoldre conflictes a través de les xarxes socials o amb protestes plenes de violència verbal a les portes dels centres, en lloc de recórrer al diàleg i la conversa per trobar solucions.

A més, he sentit docents afirmar que als centres educatius no es pot parlar de la guerra de Gaza perquè hi ha moltes sensibilitats i perquè l’educació ha de ser “neutral”. Tot i que, evidentment, no posem en qüestió parlar de memòria històrica, de la Guerra Civil, de l’Holocaust jueu, el Samudaripen del poble gitano o fins i tot, podem visitar el poble de Corbera d’Ebre o els camps de concentració nazis. Argumentem que entendre el passat ajuda a evitar que aquests fets es puguin repetir en el futur, però, en canvi, quan aquests fets horribles ocorren en el present, no tothom veu clar parlar-ne.

He conegut alumnat que volia fer vaga, però no s’hi ha atrevit perquè el professorat, tant d’ESO com de Batxillerat, havia manifestat que continuaria avançant matèria. No és una coacció encoberta per limitar el dret a vaga o de protesta? També, he parlat amb famílies que no sabien com fer entendre als seus fills que adherir-se a la vaga no és fer un dia de festa, sinó una manera legítima d’expressar compromís i consciència social i afirmaven, la manca d’acompanyament dels centres en aquest tema.

Si volem treballar l’educació per la pau a les escoles, cal parlar de les guerres i reflexionar sobre els conflictes que existeixen a la societat, compartint opinions, buscant informació i contrastant-la, tot promovent el pensament crític. També implica acceptar i acollir la diversitat que conforma la nostra societat, i expressar sense complexos que, per exemple, oferir activitats extraescolars d’àrab en els centres és tan vàlid com fer-ne d’anglès.

El professorat hem d’acollir els fets rellevants de l’actualitat i portar-los a l’aula, encara que generin opinions diverses, perquè també faran néixer preguntes i respostes que ens ajudaran a créixer com a comunitat. Les famílies han de confiar en els equips docents quan dissenyem activitats per reflexionar i aprendre sobre temàtiques complexes o “incòmodes”, com ara, les guerres, la sexualitat, la llengua, el gènere, les identitats, entre d’altres. També cal donar veu i espai als estudiants per acompanyar-los millor en la gestió de les vagues per tal que entenguin que el seu significat no és quedar-se a casa, sinó exercir el dret a expressar-se i a participar. 

Educar per la pau és un dels deures dels centres educatius, perquè forma part del nostre currículum i, sobretot, perquè reafirma el nostre compromís amb els drets humans. Els partits polítics no haurien d’utilitzar els centres educatius per obtenir-ne rèdit electoral, i les institucions i els seus responsables polítics i tècnics han de donar-nos més suport i reconèixer la nostra tasca davant l’opinió pública.

Malgrat que ens volen callades, hem de continuar reivindicant des dels centres, els carrers  o en els òrgans de participació com els Consells Escolars, encara que actualment només sigui amb un fil de veu. Espero que puguem deixar enrere aquesta por que ens paralitza i que les nostres veus es facin sentir amb força, a favor de la pau i de la convivència en una societat diversa com la nostra.