Va d'educació

El meu avi sempre parlava en català, però utilitzava una expressió ben curiosa en castellà quan es posava dret i començava a caminar. Deia: “marchando paso tortuga” tot fent una cantarella ben singular. La raó és que caminava molt lentament, a pas de tortuga, perquè era coix de la cama dreta degut a una artrosi dolorosa, possiblement conseqüència d’una joventut massa dura. Al meu avi li va tocar fer el servei militar quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola i va formar part de la primera lleva cridada a files. Va passar-hi els tres anys que va durar el conflicte bèl·lic, però això no es va quedar aquí. També va ser destinat als camps de treball forçats per a presoners republicans al País Basc i més tard, va ser obligat a fer el servei militar per l’exèrcit franquista. En total va passar nou anys de la seva vida en una situació que no havia escollit ni desitjat i que en va sobreviure de miracle i ben fart.

Malgrat tot el que va viure, el meu avi sempre mirava endavant, era una persona optimista i agraïda amb la vida i em va ensenyar que sempre cal caminar, encara que sigui a poc a poc per arribar allà on vulguem arribar i sense fer mal a ningú. I ell arribava a tot arreu, malgrat fer-ho molt lentament, amb molta dificultat i amb molt dolor. 

Tant de bo haguéssim aplicat de seguida el principi “marchando paso tortuga” quan el 1996 es va aprovar el Protocol de Kyoto on s’acordava un pla per reduir i limitar les emissions de C02 en un període concret. L’acord va ser signat per nombrosos països, però la majoria han trigat massa a reaccionar per impulsar canvis profunds. Fa gairebé trenta anys que hi ha un camí més o menys marcat per anar reduint les emissions, però els responsables polítics i els lobbies econòmics no l’han volgut seguir. I així vam arribar a un Acord de París, l’any 2015, on ja no només es va parlar de reduir les emissions sinó també d’adaptar-nos al canvi climàtic, d’estar preparats per les pèrdues i els danys que ens ocasionaria i de la necessitat de construir futurs més nets i resilients. I enguany, tanquem l’any amb la COP29, amb una nova Cimera del Clima realitzada a l’Azerbaidjan on s’han buscat acords per pagar els efectes del canvi climàtic als països més desafavorits i que passarà a la història com la Cimera amb menys llibertat d’expressió.

Encara que ens sembla que anem avançant, fa temps que sabem que arribem tard, i per això ja no només parlem de canvi climàtic, ni de crisi climàtica sinó que els darrers anys ja parlem d’emergència climàtica. I en una situació d’emergència si no actuem, no ens en sortim. 

La riuada del País Valencià ens ha sacsejat a tots i totes i ens ha despertat tota mena d’emocions que ens han tornat a posar en alerta. La Teresa Franquesa les explica molt bé en el seu llibre “Ecoansiedad y cambio climático”  i en destaca com n’és d’important reconèixer-les i entendre-les per elaborar respostes que ens permetin reaccionar individualment i col·lectivament per a fer front a aquesta situació. Com diu la Teresa, les emocions són alertes que ens conviden a actuar i no ens han de fer sentir culpables sinó que ens han d’ajudar a sentir-nos més responsables.

Malgrat la complexitat i les múltiples causes que ens ha dut a aquesta recent tragèdia, l’emergència climàtica ha tornat a ser notícia. I molts centres educatius no hem volgut quedar al marge d’aquests fets i s’han impulsat iniciatives diverses per parlar-ne.

A l’institut on treballo fa un parell d’anys vam realitzar un projecte transversal en el marc del 60è aniversari de les Riuades del Vallès, un desastre natural que va tenir lloc el 1962 i que va provocar la mort d’entre 600 i 1000 persones. I aquests dies n’hem recordat moltes coses. Les sequeres, les riuades, els incendis forestals, les ventades i més actualment els episodis de calor extrema, són els riscos naturals als quals estem exposats i que, amb el canvi climàtic, seran encara més freqüents. Hem de ser-ne conscients per fer-hi front. 

Pocs dies després de la riuada del País Valencià, un grup de professores del centre van tenir la bona pensada d’impulsar (i engrescar-nos) tota una jornada lectiva dedicada a la DANA. Durant 4 hores, es van aturar les classes ordinàries per dur a terme diferents activitats i tallers organitzats per nosaltres que van permetre aprofundir, entendre, parlar i compartir emocions sobre els fets viscuts al País Valencià. L’escola ha de ser això. L’escola ha de ser capaç d’aturar-se davant dels fets que ens sacsegen, acollir emocions, coneixements i aportar petits grans de sorra per a contribuir a la seva solució. Des del centre s’ha organitzat una recollida de material pels damnificats i aquesta iniciativa ha estat important tant per empatitzar i donar suport a les víctimes de la riuada com per reafirmar-nos en els nostres valors.

La Jornada DANA celebrada al centre, ha estat una experiència increïble, però també ho han estat les experiències que amb els anys hem aconseguit consolidar en les nostres programacions i  millorar-les curs rere curs. I aquest seria el cas de la Jornada de Ciència al Carrer, un esdeveniment que fa sis cursos que s’organitza a 1r d’ESO i que dediquem a l’emergència climàtica. Durant unes setmanes, a classe estudiem en profunditat tot allò que ens cal saber per entendre els conceptes claus vinculats amb aquest context com ara: què és l’atmosfera, què és l’efecte hivernacle, quines són les causes de l’increment de l’efecte hivernacle i de l’escalfament global del planeta així com quins són els efectes o conseqüències que això provocarà i les possibles solucions. L’alumnat escull un tema que li resulta d’interès i cerca algun experiment, dissenya una proposta de joc o realitza una maqueta per explicar als visitants de la mostra tot allò que hem après i sobretot, ajudar a prendre consciència que malgrat que som part del problema del canvi climàtic, també en som part de la solució. La mostra és visitada per escoles de primària de la nostra ciutat. És una jornada molt bonica que perdura en la memòria de l’alumnat, ens reafirma en els nostres valors i enforteix el compromís de la comunitat educativa vers la sostenibilitat. 

L’emergència climàtica és aquí i des dels centres també hem de continuar lluitant mitjançant l’educació ambiental. Però caldria tenir en compte que ja no ens serà possible fer una educació tipus el “marchando paso tortuga” del meu avi, sinó que hauríem de fer passos ràpids i ferms. Estem en temps de descompte i ens cal impulsar accions més transformadores que contribueixin a un canvi en la manera de pensar i de relacionar-nos amb el medi per caminar cap a un escenari de futur amb les temperatures estabilitzades. Tenim molta feina per fer: l’emergència climàtica també és una emergència educativa.