Va d'educació
Reflexions sobre vivències en el món educatiu. Bloc d'Alba Castelltort Valls
Fem vaga en benefici de tothom
Com a alumnes, tots hem viscut nombroses situacions de vaga i de protesta. Quan jo era petita, l’escola estava immersa en la lluita per construir una escola pública i catalana de qualitat. Recordo llunyanament les manifestacions i les pancartes d’aquella època. I si la memòria no em falla, crec que fins i tot vam arribar a fer una cadena humana al carrer. La meva escola era una de les del CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana), que tanta feina van fer.
A l’institut, la meva primera vaga va ser molt diferent. Per primera vegada, més de trenta anys després, la meva família en serà coneixedora. Feia 3r d’ESO de la reforma (ESO experimental)—és a dir, el meu primer any d’institut, després de 8è d’EGB— i la meva classe (o potser més d’una) va aprofitar la vaga per organitzar una quedada a la platja, per fer el que ara en diríem un “botellot”. La veritat és que no m’hi vaig sentir gens a gust i, i si n’hi va haver més, jo ja no hi vaig participar. A cada curs escolar hi havia noves convocatòries de vaga, que jo acollia alegrement perquè sabia que els piquets posarien silicona a la porta i així ràpidament s’anul·larien les classes del dia. Més endavant, ja al batxillerat, vaig començar a preocupar-me realment pels motius de les vagues i vaig començar a unir-me a les manifestacions, sobretot quan es feien a la nostra ciutat. No érem gaires els que hi assistíem, malgrat que protestàvem per temes que ens afectaven a tots i totes com el cost de les matrícules als instituts i a les universitats.
I com a professora, quan arriba una nova convocatòria de vaga sempre continuo tenint dubtes, sobretot quan llegeixo els comunicats dels sindicats o les notícies dels diaris, perquè sembla que els motius principals siguin sempre els mateixos: la millora dels sous, de les condicions laborals o la queixa pel decret de plantilles. I, la veritat, jo (i molts com jo) sento que tinc altres motius que em semblen tant o més importants. Són motius de fons, que afecten profundament la nostra feina, tot l’alumnat i les seves famílies. I cada vegada que hi ha una vaga, necessito revisar quins són els meus motius, independentment de la convocatòria; només així puc sumar-me a la lluita des de les meves conviccions.
Mentre el nostre país creix econòmicament, es produeix la paradoxa que la pobresa també augmenta. I aquesta pobresa té moltes cares i afecta una part molt important de la nostra societat, on també s’inclouen moltes de les nostres famílies. Des de l’escola hem d’atendre moltíssimes necessitats socials i educatives del nostre alumnat sense disposar dels recursos necessaris. Molts serveis socials estan tensionats, i actualment molts professionals es troben de baixa per situacions d’estrès i problemes de salut mental. L’alumnat que no té les necessitats bàsiques cobertes, que no disposa d’un habitatge digne, que passa moltes hores en solitud o només acompanyat de pantalles, pot presentar dificultats d’aprenentatge i de conducta derivades d’aquesta situació. El personal docent som ara part dels professionals que assumim aquest acompanyament sense la formació, ni els recursos, ni el temps necessari per donar una bona resposta.
Per aquest motiu als centres ens falten més mans, però no és l’únic. A l’aula hi ha una diversitat molt gran i moltes necessitats específiques que s’han incrementat amb el decret d’inclusió. Però aquesta realitat no ha anat acompanyada dels recursos econòmics necessaris per atendre-la. Això genera una frustració molt gran entre els docents, perquè sentim que no arribem a tothom o que si hi arribem és perquè ens hi deixem la pell i la salut. Per exemple, ara que hem arribat a la meitat del curs, hi ha centres de secundària que encara no disposem de la figura de l’educador o educadora social. També n’hi ha que no tenim totes les places del PAS (consergeria i administració) cobertes. I tot això implica una sobrecàrrega de feina a tot el personal docent i no docent dels centres educatius.
També necessitem urgentment ràtios més petites. Si realment volem que el nostre sistema educatiu sigui un sistema de referència i de qualitat, ens cal fer les classes més constructivistes, que apliquin el cicle d’aprenentatge, que promoguin el diàleg, que implementin metodologies més actives avalades per la recerca educativa i que promoguin la participació real de l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge. També necessitem fer classes més experimentals (pràctiques al laboratori, als tallers de tecnologia, a les aules de música i d’art) i organitzar més sortides i visites a centres culturals, entre d’altres. I per fer possible aquest enfocament ens calen grups classe més reduïts, que al mateix temps ens ajudarà a acompanyar millor l’alumnat.
Els edificis escolars necessiten més manteniment i rehabilitació. Tenim centres força antics, poc eficients i sovint amb deficiències importants. També hi ha nombrosos centres en situació de provisionalitat (mòduls o barracons) des de fa massa anys. Els mitjans de comunicació han donat a conèixer la calor que patim a moltes de les nostres aules quan se superen els 30 °C a finals o a principis de curs, però a l’hivern, també podem passar situacions de fred perquè el sistema de calefacció és centralitzat, antic o no arriba a tot arreu per igual. Però el confort tèrmic és només un de desenes de deficiències que patim: finestres que no tanquen, façanes i parets que necessiten una capa de pintura, patis encimentats, sense arbres i poc acollidors, aixetes que malgasten aigua, llums sense sensors, entre d’altres. L’administració és molt exigent amb les normatives que elabora per a les noves construccions i reformes, però no es preocupa prou de ser exemplar amb els seus propis edificis. Els centres educatius haurien de ser un model d’un edifici sostenible, acollidor i que actuï com a refugi climàtic. A més, els edificis s’haurien de dissenyar o rehabilitar amb la participació de les comunitats educatives.
Una altra demanda comuna amb d’altres sectors, és la necessitat de reduir la burocràcia o, com a mínim, no complicar-la constantment. Els equips directius han de tramitar una gran quantitat de documents i fer nombroses gestions per a qualsevol qüestió. Segurament molts docents desconeixem el volum real de feina que això suposa. Un dels àmbits especialment delicats és el de la justificació econòmica. Sabem que aquestes coses s’han de fer bé i amb molta transparència, però també es podria facilitar perquè fossin gestions més àgils i senzilles o com a mínim, que no es canviïn els procediments i terminis constantment. De vegades, els diners que necessitem no arriben quan toca (o quan s’havia anunciat que arribarien) i, altres vegades, quan finalment arriben, s’han de justificar gairebé immediatament i sense respectar els calendaris escolars. Els secretaris i secretàries dels equips directius han de fer autèntics malabarismes davant d’aquestes situacions burocràtiques inesperades que compliquen encara més la tasca de la gestió econòmica dels centres.
I per acabar, també necessitem currículums més consensuats i més estables en el temps. Cal una visió educativa més estratègica i a llarg termini que es construeixi des del consens i sigui independent dels colors polítics dels nostres governs. Els canvis curriculars són una constant en el nostre sistema educatiu i això ens fa molt de mal. Des que un nou currículum es publica en un decret fins que s’implementa plenament als centres passa un temps considerable, perquè els canvis sempre requereixen adaptació i consolidació. El problema és que, quan finalment s’ha aconseguit desplegar-lo, ja se n’anuncia un de nou, sovint sense que se sàpiga ben bé d’on neix ni amb quin grau de consens. La comunitat educativa hem de poder participar en aquests processos de canvi i necessitem temps per assimilar-los, aplicar-los i avaluar-ne els resultats. Continuar amb aquesta dinàmica només transmet la sensació que es menysté la nostra feina.
Cuidar les persones que ens cuiden és el motiu més clar pel qual jo, i tants milers de persones, ens hem adherit avui a la vaga. Amb aquest escrit voldria deixar ben clar que no volem només més sou ni millors condicions laborals. Volem que l’educació pública sigui una prioritat real a la nostra societat i que la societat ens cuidi fent valer la nostra professió. Volem una educació pública que no estigui tensionada i que compti amb els recursos necessaris per oferir una educació de gran qualitat. Si avui fem vaga, és en benefici de tothom.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest article l’haurien de conèixer tots els periodistes i editors de telenotícies i expliquessin de forma tan clara i senzilla de
la gravetat de la situació.
L’he trobat molt útil.