Va d'educació

Quan era petita, passàvem bona part de les vacances d’estiu amb la família fent muntanya per diferents racons del Pirineu. Des de llavors no he deixat de fer-ne mai, ara també amb la meva família i amistats. Tornar a començar un curs nou em genera la mateixa sensació que pujar un cim. Noto que estic descansada i fresca, com la frescor que ens dona la matinada abans de començar a caminar.  Però, tot i que em sento totalment renovada i amb ganes de caminar, també tinc una certa mandra (com quan començo una excursió) de pensar amb tot el camí que encara em queda per recórrer.

Durant el recorregut, com en un curs escolar, hi haurà moments de forta pujada on possiblement sentirem l’ofec de l’esforç i potser ens mancarà l’aire. Serà important saber parar, recuperar l’alè, demanar una mica d’ajuda als companys i companyes per continuar endavant. També hi haurà moments que ens entrebancarem amb les pedres del camí i llavors posarem més atenció en allò que fem i potser disminuirem la velocitat de la nostra marxa. Abans d’assolir el cim, ens caldrà regular les forces, el ritme, gestionar bé els recursos que transportem a la motxilla perquè necessitarem arribar sense esgotar-los i sobretot, reservar-se pel descens. Potser hi haurà moments de canvi de temps o de tempesta i caldrà abrigar-nos o buscar un refugi, fet que esdevindrà una oportunitat per parar i parlar amb els nostres companys i companyes de ruta d’allò que ens passa, d’allò que ens preocupa o de tot allò que ens funciona i ens ajuda a superar aquests moments difícils.

Quan arribem a mig curs, ja sentirem que hem assolit el cim perquè a partir de llavors tot farà baixada. Tindrem l’oportunitat d’aturar-nos una mica i contemplar el paisatge del nostre voltant. Serà important observar aquest paisatge amb atenció perquè encara que pugui semblar-nos hostil i sovint massa agresta, també és un paisatge molt bonic que està en transformació. És un entorn que aprèn, que evoluciona i canvia i que també té la capacitat d’emocionar-nos. I ens adonarem que és un paisatge que estimem. Ens adonarem que és aquest el motiu que ens estimula a continuar caminant.

Durant el descens, la baixada del curs, sentirem que tot es precipita. Arribaran festius, ponts, vacances de primavera i notarem que ens falten dies i temps per acabar tot el que voldríem fer. Tot i que ja estarem una mica cansats físicament per tot el que hem caminat, els ànims de la baixada ens estimularà a fer un tercer trimestre farcit de projectes com les colònies, més sortides, les activitats de tancament de curs i finalment, les avaluacions i les entrevistes.

Després d’unes vacances a tots i totes ens costa ubicar-nos de nou a la dinàmica laboral. A l’institut on treballo vam decidir cuidar aquest aspecte planificant un inici de curs que permetés una incorporació a la dinàmica laboral tranquil·la i posant al centre la cura de les persones. No ens hem inventat res de nou, sinó que ens hem inspirat amb allò que ja fan les escoles bressol i les escoles d’infantil i primària des de fa molts anys. Es tracta de dedicar un temps de qualitat a fer l’acollida del curs, tant pel professorat (sigui nou o no) com per a l’alumnat (sigui també nou o no ho sigui). Tots nosaltres necessitem aquest temps d’adaptació per situar-nos i així poder començar a treballar de valent.

El primer dia de treball, el professorat dediquem la jornada a retrobar-nos i conèixer-nos més. A cada curs sempre hi ha noves incorporacions al centre, i per això realitzem dinàmiques (dins o fora del centre) que ens ajuden a presentar-nos. I pels que ja ens coneixem, aquestes dinàmiques ens ajuden a descobrir nous punts en comú, aficions, interessos que permeten conèixer-nos encara més i que ben segur, també ajudaran a teixir noves complicitats al llarg del curs. Algun any, hem arribat a fer les activitats d’acollida fora del centre, en un entorn natural proper, per assegurar que tots hi siguem ben presents sense visites ni telèfons que ens interrompin o “ens robin” els companys.

De vegades, quan tenim tant de camí i tanta feina al davant, dedicar aquest temps a teixir vincles i tenir cura del grup ens pot semblar una pèrdua de temps. Però després de sis cursos d’experiència vivint-les, em sembla ja impossible iniciar un curs que no sigui d’aquesta manera.  De fet, aquesta retrobada del primer dia, és el que m’estimula a començar el curs d’una manera increïblement agradable i molt més productiva que un encadenament de reunions.

De la mateixa manera que ho fem per a nosaltres, també pensem que és important fer-ho per a l’alumnat, i per això, el rebrem abans de començar les classes en una breu entrevista juntament amb  la seva família. La trobada serveix per conèixer l’alumnat de seguiment (que en són uns deu per professor/a) i per a què l’alumnat i la família també ens conegui. Són entrevistes on resolem petits dubtes d’inici de curs i intentem teixir un primer vincle amb l’alumnat, imprescindible a primer d’ESO, que ajuda a construir un clima de confiança i redueix els nervis que els genera aquest canvi d’etapa.

El primer dia de classe organitzem diverses dinàmiques d’acollida ben especials que ens ajudaran a tots plegats a situar-nos. L’alumnat es retrobarà amb els seus companys i companyes, coneixerà el professorat del curs i tindrà un temps per connectar-se de nou amb el centre. I en el cas de l’alumnat de primer d’ESO, les activitats d’acollida s’allargaran uns dies més per tal que s’apropiïn de l’espai i de les dinàmiques del centre abans de començar el treball propi de cada matèria.

Ja no sabria començar un curs d’una manera diferent. Tanmateix, amb els anys he pogut comprovar que hi ha petites estratègies que m’ajuden encara més a iniciar el curs amb menys mandra. Cada setembre, quan preparo “la meva motxilla” per començar el curs i també hi afegeixo una petita llista d’autocura amb tot allò que m’agradaria fer o assolir. Hi incloc petites activitats o aficions a fer (anar més al teatre, llegir tal autor/a, fer més passejades pel rodal, no saltar-me les classes de pilates…), petits objectius o il·lusions per complir (fer tal cim, fer tal ruta pel Pirineu, continuar escrivint el bloc…)  i petits projectes que m’agradaria tirar endavant (fer la bassa a l’institut amb l’Esther, iniciar la docència a la universitat…).

El meu secret per a començar amb bon peu el curs, és pensar amb l’especial retrobada de l’u de setembre amb els companys i companyes del claustre i anar-hi amb una motxilla ben plena dels petits propòsits i il·lusions pel curs. I també ser conscient que, malgrat que el camí fa pujada i que això em farà patir i gaudir al mateix temps, també seré conscient que, quan arribi al final, miraré satisfeta el recorregut fet.

Bon inici de curs!