Va d'educació
Reflexions sobre vivències en el món educatiu. Bloc d'Alba Castelltort Valls
Construir nous ponts per acompanyar les adolescències
El riu Besòs, amb el que tinc un vincle especial, és un riu de poc cabal que flueix molt tranquil·lament fins al mar. En èpoques de fortes pluges pot augmentar de manera molt sobtada el seu cabal i convertir-se en un perillós curs fluvial capaç d’endur-se qualsevol cosa que trobi al seu pas, també els ponts. Aquestes fortes riuades es coneixen com a besosades i antigament, quan els ponts o les passeres eren endutes pel corrent, l’ofici dels passadors es posava en marxa. Eren homes forts que traspassaven a coll-i-bé als habitants -especialment els infants i la gent gran- del meu poble, Sant Adrià de Besòs.
Sovint parlem que l’adolescència és una etapa de transició entre la infància i l’edat adulta. I jo me l’imagino com aquella etapa en la qual cal travessar un riu per anar de llera a llera. Sabem que és una etapa moguda per tots els canvis físics i psicològics que s’hi desenvolupen i que, com els nostres rius, té moments més plàcids i moments de crescuda sobtada, plena de força i d’energia que moltes vegades no sabem com acollir. El paper que tenim les persones adultes que acompanyem els i les adolescents és molt important, perquè poden oferir aquells ponts necessaris (o fer de passadors) per recórrer aquesta etapa. És evident que la família té un paper imprescindible, malgrat que a l’adolescència es manifesti la necessitat d’allunyar-se’n, però els centres educatius i la societat també tenim un paper rellevant per fer aquest acompanyament que en aquestes línies m’agradaria reivindicar.
Com a mare d’adolescents, hi ha dues idees que em recordo sovint, ja que m’ajuden en el meu dia a dia familiar. La primera, la vaig escoltar d’en Carles Parellada en una xerrada que va fer a l’escola dels meus fills, i fa referència a la idea que la família ha de ser una mena de “campament base” pels adolescents. Explicava que malgrat que en aquesta etapa ells i elles volen desfer (per després refer) els lligams amb nosaltres, també necessiten saber que sempre que ens necessitin, hi serem. I en aquesta mateixa línia, la segona idea la vaig agafar d’en Jaume Funes, que tal com ja anomena en el títol del seu llibre, quan els nostres adolescents es troben més sensibles, esquerps o distants (és a dir, quan menys s’ho mereixen) és quan hem de recordar que és quan més ens necessiten i quan més els hem d’estimar. I això també vol dir estar disponible en qualsevol moment, fins i tot en aquells més difícils.
Malauradament, moltes famílies no poden oferir aquest “camp base” segur. Algunes d’alt nivell econòmic perquè estan massa ocupades i els seus fills i filles, passen massa hores sols o a cura d’altres persones cuidadores o cangurs o fent una llarga llista d’activitats extraescolars. I d’altres, perquè han de treballar massa per poder tirar endavant i també han de deixar els seus fills i filles sols o a càrrec d’altres familiars. A més, la llar familiar no sempre és un “camp base” segur, l’augment de les desigualtats socials i les dificultats d’accés a l’habitatge pels elevats preus que se’n demanen, estan incrementant el nombre d’infants i joves que viuen en infrahabitatges, habitatges compartits o ocupats. I també caldria afegir les situacions de violència domèstica que agreuja tot plegat.
La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) fa una tasca increïble per ajudar a aquestes famílies i ara, recentment, un grup de docents ha constituït la Plataforma per un Habitatge Digne per ajudar a aturar els desnonaments que afecten moltes famílies amb fills a càrrec perquè això té un efecte directe en els aprenentatges i incrementa les desigualtats. Però calen més accions polítiques i més eficients perquè no es pot normalitzar que infants i joves quedin sense llar, visquin sense els serveis més bàsics o sense les necessitats bàsiques cobertes perquè això té un impacte en les persones que no es podrà esborrar. Aquest és el pont que com a societat hem d’ajudar a construir perquè cap adolescent sigui endut pel corrent que generen aquestes grans desigualtats socials.
Els centres educatius de secundària també podem esdevenir una mena de “camp base” si som capaços de construir espais acollidors, familiars i amb una mirada positiva cap a l’alumnat. Com diu la meva amiga i companya d’institut Esther González, tots els centres de secundària haurien de tenir una mida humana, és a dir, amb poques línies per curs, una ràtio reduïda per aula, un nombre més reduït de professorat que entri a cada classe perquè hi imparteix més hores docència per tal de conèixer millor l’alumnat. Un centre de mida humana també pot atendre millor la diversitat, crear espais més rics d’aprenentatge i cuidar els vincles, l’acompanyament i les cures que requereixen les adolescències. D’altra banda, els espais també haurien de ser càlids, cuidats, agradables perquè els i les joves s’hi trobin bé, se’ls puguin apropiar i millorar. Quan passa tot això, els centres esdevenen espais segurs i els i les joves no només s’hi trobaran més a gust, sinó que també podran aprendre més i millor, créixer amb més seguretat i confiança i desenvolupar al màxim les seves capacitats. Aquest és el pont que hauríem de poder oferir tots els centres educatius de secundària per acompanyar millor aquesta etapa. Per tant, no es tracta de tancar línies sinó de reduir ràtios i fer els centres de secundària més acollidors.
Les adolescències actuals són diferents de les que molts de nosaltres hem viscut. Els i les joves tenen molts més inputs que els que vam tenir nosaltres. L’ús dels mòbils a edats massa primerenques ha fet molt de mal a tota una generació que ha tingut accés a una infinitat de continguts que no tenien la maduresa per a gestionar. Les conductes addictives envers les pantalles és un problema molt greu entre els i les joves, que porta a la solitud i aïllament, el desenvolupament de trastorns de conducta (alimentària, depressió, autolesions, entre d’altres), l’augment de la pressió estètica o el desenvolupament de línies de pensament pròximes als discursos d’odi perquè no han sabut qüestionar les “fonts d’informació” que els ha arribat a través de les xarxes sota el paraigua dels vídeos d’humor o d’esport. Els centres tenim un paper important en promoure el pensament crític entre els i les joves, és a dir, oferir eines per tal que aprenguin a jutjar amb criteri qualsevol informació que els arriba a través de les xarxes. Tanmateix, no podem lluitar-hi en solitud i necessitem més regulació dels continguts de les xarxes i més protecció als menors.
D’altra banda, també necessitem més suport del sistema de salut pública. Els i les joves, quan superen la revisió dels catorze anys ja deixen d’anar al pediatre i passen a formar part del banc de pacients dels metges de família. Això vol dir que entre els catorze i els divuit anys, ja no hi ha un seguiment en l’àmbit de la salut dels joves adolescents i sovint, molts trastorns de conducta són detectats en els àmbits escolars quan ja són massa evidents i la situació ja és força greu. Fins i tot, amb setze anys, un jove ja es considera major d’edat sanitàriament malgrat que segurament, qui demanarà hora per anar al metge quan estigui malalt o qui l’acabarà acompanyant serà sempre un adult de la família. Tinc la sensació que el sistema de salut pública ha descuidat l’atenció de la salut dels adolescents. Com és possible que en aquesta edat tan delicada no hi hagi revisions periòdiques, com a mínim anualment? Sabem que és una edat on s’inicia el consum d’alcohol, tabac i altres drogues, sabem que és una edat on hi ha molts trastorns mentals, sabem que és una edat on la vida es posa en risc. Les revisions mèdiques als joves adolescents és un dels altres ponts que cal reconstruir per acompanyar millor en el desenvolupament saludable d’aquesta etapa. Els i les docents, els equips d’orientació, el personal TIS dels centres i fins i tot, la infermera que possiblement vindrà una hora a la setmana a l’escola són importants en la detecció i ajuda als joves, però no hauríem d’estar soles fent aquesta tasca.
També, necessitem que els ajuntaments redissenyin els espais de les ciutats i les activitats que s’hi desenvolupen perquè també tinguin en compte les necessitats dels joves. A Sabadell, per exemple, trobem molts més espais de jocs per a infants que per joves com pistes de bàsquet o tenis taula públiques. També hi ha programes d’activitats per a infants, però no pas per a joves adolescents. Tanmateix, algunes ciutats tenen propostes interessants com descomptes pel cinema o pel teatre perquè els i les adolescents puguin gaudir de propostes d’activitats culturals com a lleure o fins i tot, Consells de Joventut que permeten un diàleg entre els i les joves i l’administració. Finalment, com a societat no podem obviar la gran desigualtat a l’accés a les activitats de lleure i extraescolars entre els joves de secundària d’una mateixa ciutat segons el nivell socioeconòmic de les seves famílies. L’administració pública hauria d’assegurar l’accés a preus reduïts a activitats d’extraescolar artístiques, de suport a l’estudi i esportives a tots els centres de secundària de màxima complexitat per a garantir una mica més d’equitat entre els barris i joves.
L’adolescència és una etapa fràgil, sensible, delicada i bonica. Tothom ha de fer el seu procés per creuar-la, però les famílies, escoles i centres de salut i administracions locals hem de tenir-la més en compte, cuidar-la i oferir aquells ponts i suports que ajudin a creuar-la d’una manera saludable. A més, els i les adolescents d’avui, seran els adults de demà que construiran els ponts que nosaltres necessitarem per creuar de l’edat adulta cap a la vellesa i ben segur que ens agradarà que també siguin ponts que cuidin, acompanyin i estimin.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Alba, un cop més gràcies pels reus escrits, reflexions i propostes!
Aquesta vegada, assumeixes un paper d’engenyera social, un paper fonamental per construir societats humanes mes equilibrades. Que els ponts que proposes trobin ressó i puguin esdevenir realitat!