Fa sis anys que vaig a treballar a l’institut amb bicicleta, però en fa menys que soc conscient que la bicicleta és molt més que un mitjà de transport: és el meu moment d’agafar aire. El senzill exercici de sortir de casa amb prou temps per no haver de pedalar amb neguit, ha estat la clau que m’ha permès gaudir del meu trajecte diari. Cada dia és igual i diferent al mateix temps: les persones amb qui em creuo; l’alumnat que em saluda de lluny des de la parada d’autobús; l’edifici modernista de la Torre de l’Aigua que contrasta amb un cel canviant cada dia; la silueta de la Mola que, amb núvols o sense, es presenta amb tonalitats diverses en funció de la llum projectada o les aturades als semàfors que sovint comparteixo amb alumnat o famílies amb qui intercanvio algunes paraules, entre d’altres. El trajecte en bici és «el meu moment» i el dedico a observar, a activar-me i imaginar el dia que m’espera per entomar amb energia tot allò que esdevindrà durant la jornada.
Els i les docents mai sabem del cert com ens anirà el dia, perquè no tot dependrà de nosaltres. Diuen que durant una jornada laboral, prenem tantes decisions o fins i tot més que un alt executiu d’una gran empresa. I totes elles, poden tenir un impacte -i algunes un impacte important- en les persones. El ritme de treball en un centre educatiu és sempre molt intens perquè hi ha moltes variables que entren en joc quan estem en una dinàmica d’aula. Des de fora el sistema pot semblar que la nostra tasca només consisteix a preparar classes, explicar més o menys bé uns continguts, corregir exercicis o proves i poca cosa més. Tant de bo fos tot tan senzill! Hi ha mil coses que cal gestionar perquè tot tiri endavant. És evident que una de les nostres responsabilitats és dissenyar una programació amb propostes d’aula que estimulin l’aprenentatge, però no només dependrà d’aquest disseny que les coses funcionin bé i que l’alumnat aprengui. Mai saps com arribarà l’alumnat ni quines dinàmiques es generaran en el grup perquè allò que t’has planificat funcioni. A més a més, no només cal vetllar perquè les coses ens funcionin dins l’aula, atès que som una comunitat educativa, també haurem de vetllar perquè la «vida de centre» sigui tota una experiència d’aprenentatge.
He de reconèixer que he tingut moments de desànim quan les coses no m’han anat com m’esperava, però també he tingut molts moments increïbles en què han sorgit coses inesperades que m’han fet feliç. Ser professora de secundària és una muntanya russa d’emocions. I això no ens hauria d’estranyar pas, ja que treballem al costat d’adolescents!
Aquest curs he tingut l’oportunitat d’agafar aire d’una altra manera. Per uns dies he canviat la bicicleta pel tren per anar a una estada formativa a l’Institut Angeleta Ferrer de Barcelona. Durant quatre dies, ens hi hem reunit un grup de docents de diferents centres de secundària i hem pogut dedicar el temps a compartir converses pedagògiques (entre nosaltres, amb professorat i alumnat del centre), a fer sessions de formació i a observar dinàmiques d’aprenentatge en els diferents cursos d’ESO i reunions de treball del professorat (de projectes, de nivell, de famílies). Quina generositat d’obrir-nos les portes i acollir-nos tan bé. Espero que iniciatives com aquestes, que han estat impulsades pel Departament d’Educació, tinguin continuïtat en el temps.
A l’institut on treballo, fa temps que comentem la importància d’organitzar sessions d’observació entre iguals com a experiència d’aprenentatge professional perquè, com diu la Digna Couso: «quan observem als altres, ens observem a nosaltres mateixes». Encara no hem aconseguit trobar el temps per portar-ho a terme, i per això, s’ha proposat organitzar visites a centres.
Després d’un viatge amb tren més llarg del que hauria pertocat, pressionades com sardines i ben acalorades ja de bon matí, va ser tot un descans entrar en un centre educatiu lluminós, silenciós i estèticament bonic. No hem d’oblidar que el nostre alumnat (i nosaltres), també arriba cada dia en els centres amb diferents «motxilles» i «experiències viscudes» i és imprescindible tenir cura dels espais que els (ens) acullen perquè possibilita començar el dia d’una nova manera. Tot i que en el nostre centre, tenim molt present la importància de la cura dels espais, és quan veus altres realitats que permeten tornar a afinar la mirada i identificar aquelles coses que, com que ja ens hi hem acostumat, ens havíem oblidat de millorar.
Les converses pedagògiques realitzades durant l’estada, m’ha permès conèixer nous marcs de referència que influeixen en tot allò que es viu en el centre educatiu i la importància de no oblidar mai de preguntar-nos “per què fem les coses que fem”. Sovint els centres portem a terme moltes dinàmiques i iniciatives perquè «s’ha fet així tota la vida» i ja hem oblidat el motiu pel qual es portaven a terme. És importantíssim que no perdem l’objectiu de vista i per aconseguir-ho haurem de buscar espais per parlar-ne, sigui en els claustres o en els equips docents. La raó és que si no sabem on volem arribar, difícilment hi arribarem per moltes activitats que acabem organitzant.
Observar les dinàmiques d’aula i les situacions d’aprenentatge diverses que s’hi donen, m’ha ajudat a reflexionar sobre la meva pràctica docent. Mentre observava un cercle de paraula, em veia a mi mateixa en aquella situació i prenia consciència de la gran quantitat d’accions que hem de dur a terme els i les docents per aconseguir que les coses rutllin, algunes ja hauran estat preparades prèviament a casa, però tota la resta, són accions que es construeixen en la interacció del grup i que implica tenir tots els sentits activats per generar aquelles respostes més apropiades. En una observació d’una classe en gran grup i en codocència, em veia a mi mateixa fent gestió de grup mentre prenia més consciència de la potència de la comunicació no violenta i del llenguatge «girafa». Tant de bo s’estengués molt més a la societat! I finalment, mentre observava des d’un punt allunyat de l’aula, podia captar detalls que no acostumo a veure quan estic immersa en el funcionament de la classe. I m’he adonat que tots i totes, vivim situacions d’aula semblants i que és molt enriquidor (i quasi diria imprescindible) veure com la gestionen altres professionals per aprendre’n i millorar la meva pràctica. Quina feina més artesanal i delicada que tenim tots els i les docents que treballem amb adolescents! No m’estranya que acabem la setmana ben esgotades.
L’estada m’ha permès observar-me, observar el meu centre, ser conscient de la vàlua de tot allò que fem cada dia, identificar allò que podríem continuar millorant i sobretot, veure un camí per a dur-ho a terme. És evident que no podem afegir més coses de les que ja fem, però si anem compartint mirades i objectius, podrem trobar noves maneres de fer-les realitat. Tampoc hauríem d’oblidar que també som aprenents i que aprenem més i millor quan tenim oportunitats d’experimentar noves maneres de fer, de compartir entre nosaltres i fins i tot, de plantejar-nos els nostres objectius d’aprenentatge per a cada curs. Per això, ara soc més conscient que no he de desaprofitar qualsevol oportunitat per a l’aprenentatge entre iguals, ja sigui quan fem classes conjuntament, les converses de l’hora del pati o del dinar o senzillament demanant consell o opinió a un company o companya.
De l’estada m’emporto moltes idees apuntades a la meva llibreta i moltes ganes de compartir-les amb els meus companys per intentar posar-ne algunes en marxa. Per exemple, com incloure en els nostres espais d’aprenentatge la personalització; com ajudar a fomentar més l’autonomia i la responsabilitat; com millorar la recollida d’evidències d’aprenentatge i la seva comunicació amb les famílies, entre d’altres.
Finalment, ha estat un regal compartir un espai d’aprenentatge entre docents d’altres centres que també estimen la seva professió, que estimem el seu alumnat i amb qui compartim una mirada de l’educació compromesa amb la societat i el planeta. És estimulant veure que no estem sols i que existeix una xarxa de docents i de centres compromesos amb l’educació -encara siguem poc visibles o invisibles pels mitjans de comunicació – que ens esforcem cada dia per construir una escola que doni resposta a les necessitats d’avui i a la vegada, contribueixi a construir el futur desitjat d’una societat més justa, més respectuosa i que tingui cura del planeta.
I l’endemà de l’estada, tot agafant la bicicleta per tornar a l’institut i respirant l’aire fresc d’un matí de tardor, vaig tenir l’agradable sensació de tornar a ser casa amb les alforges ben plenes d’experiències per compartir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!