De tant en tant toca fer endreça dels papers que se n’han anat acumulant al llarg dels anys. Sempre em costa escollir quins llençar i quins conservar. Fa poc vaig tornar a fer una sessió de neteja i entre la pila de papers, hi vaig fer una troballa ben interessant: la meva memòria de les pràctiques a secundària del curs 2000-2001. Ja fa quasi vint-i-cinc anys!
Sense dubtar-ho gens, vaig decidir rellegir-la i de seguida, em va cridar l’atenció el diari d’observació que vaig escriure de cada classe, ja que moltes de les reflexions les escriuria també avui. Moltes vegades el professorat ens queixem tot dient “això fa uns anys no passava!”, però és possible que ho fem perquè ja hem oblidat les coses que realment ens passaven, i que no són tan diferents de les d’ara. A través del meu diari de pràctiques, he pogut comprovar que els i les joves tampoc han canviat tant i que les dinàmiques de l’aula possiblement tampoc són tan diferents. Però m’he adonat del canvi social que s’ha produït des de llavors i crec que, en aquelles pràctiques, vaig ser-se testimoni dels seus inicis.
Vaig fer l’estada de pràctiques a Santa Coloma de Gramenet, en un centre situat a pocs quilòmetres del centre on jo vaig estudiar, a Badalona. La primera reflexió que em crida l’atenció és la meva sorpresa de saber que el centre acull alumnat nouvingut de diferents continents i en el diari hi escric “tot i que en els darrers anys ha baixat la població de la ciutat, cada any hi arriben més nouvinguts, molts dels quals viuen clandestinament i que provenen majoritàriament de la Xina, Marroc, Bangla Desh i d’Amèrica Llatina” i afegeixo una dada “aproximadament 10 alumnes de cada curs provenen d’altres països”. Aquest fet em sorprenia perquè jo només feia quatre anys que havia deixat l’institut com a estudiant i mai havia tingut l’experiència de compartir aula amb alumnat acabat d’arribar d’altres països. Actualment, les nostres aules de secundària són molt més diverses que fa vint-i-cinc anys i ja hi tenim els fills i les filles d’aquella generació migrada -que tot i haver nascut aquí els anomenem erròniament immigrants de segona generació- i continuem rebent alumnat nouvingut procedent de diversos continents.
A més a més, en el diari hi afegeixo “l’alumnat nouvingut realitza classes de reforç de llengua durant les hores lectives, això fa que perdin part del curs d’algunes matèries i hi ha una gran dificultat per atendre aquest col·lectiu perquè són d’orígens diversos i les seves llengües també són molt diferents”. I des de llavors, no sé si hem acabat de trobar una manera més eficaç d’acollir l’alumnat nouvingut a secundària. Les aules d’acollida són una bona eina, però continuen sent un recurs insuficient per qualsevol adolescent que provingui d’un país amb una llengua no llatina. A Barcelona s’han posat en marxa aules d’acollida intensives en alguns centres de referència per tal que l’alumnat pugui adquirir unes habilitats lingüístiques bàsiques abans d’incorporar-se als seus centres de referència. Tinc moltes ganes de conèixer quins són els resultats de l’experiència i si es farà extensiva arreu o no.
En el diari també hi escric “l’alumnat no té hàbits d’estudi i no fa mai els deures” i afegeixo “el professor va posar uns exercicis per deures i es va assegurar que s’ho apuntessin a l’agenda, però només els han fet aquells que tenen més seguiment de la família. Així i tot, el professorat pensa que han de posar-los igualment perquè no s’ha de renunciar al fet que aprenguin a assumir responsabilitats”. No sé si aquesta idea la vaig ancorar en el meu cervell en aquell moment, però ben segur que aquella vivència em va influenciar. Avui en dia tenim les mateixes “queixes” en relació els hàbits d’estudi, especialment a l’ESO i continuo molt d’acord amb les reflexions que vaig anotar del meu tutor del centre. Avui quan els estudiants de pràctiques em pregunten sobre aquesta qüestió sempre els comento que no hem de deixar de posar-ne perquè hi hagi una part de l’alumnat que “mai” els farà sinó que hem de vetllar perquè assumeixin responsabilitats malgrat que la situació familiar no els acompanyi. Ara bé, també afegeixo que sobretot cal pensar a encarregar tasques que puguin ser accessibles per a tot l’alumnat i que puguin assumir amb autonomia. I a més, cal orientar a les famílies perquè puguin accedir els serveis de suport educatiu que sovint s’ofereixen a les ciutats com les aules d’estudi dels espais joves o dels mateixos centres.
Un matí, vaig tenir l’ocasió d’acompanyar un grup-classe a una sortida de botànica a un indret anomenat “el bosquet de les escoles” a prop del Puig Castellar, a la Serralada de Marina. Encara podria arribar en aquell indret, tants anys després. Recordo que la sortida va anar molt bé, però al diari hi anoto una preocupació: “em sorprèn les actituds racistes del grup. Observo que la classe exclou a l’alumne d’origen magrebí i el xinès i, en canvi, envers les noies sud-americanes, possiblement per proximitat cultural, no hi ha aquest rebuig” i afegeixo “aquesta qüestió de l’acceptació de la diferència i de la integració s’hauria de treballar d’una manera molt especial a totes les escoles i, en especial, en aquelles que tenen alumnat nouvingut”. I certament, les actituds racistes no les aconseguim erradicar ni dels centres, ni de la societat i vint-i-cinc anys després, continua sent la gran assignatura pendent i sobretot, una assignatura no assolida per alguns partits polítics i influencers que encara fan que la nostra feina sigui més difícil.
També em conviden a assistir a les reunions de coordinació del professorat i en el diari hi escric les meves impressions. En una d’elles parlen sobre com gestionar un robatori que s’ha produït al centre (quina novetat!) i s’acorda com a solució “tancar les aules, demanar que tothom es responsabilitzi de les seves coses i tractar aquesta qüestió a tutoria” (una altra novetat!). Aquesta solució seria pràcticament la que es proposaria en la majoria dels centres en l’actualitat, si no fos perquè malauradament gairebé la majoria d’aules ja estan sempre tancades en clau i, les que no, també les acabem tancant pels robatoris. No és fàcil evitar els robatoris i no és fàcil educar en la confiança, però procurar mantenir les aules obertes és el millor exemple per promoure-la, tot i els dubtes que ens genera perquè ens sentim més exposats a aquestes situacions no desitjades. Sembla que en aquest aspecte hem anat endarrere respecte l’any 2001.
M’agrada llegir la següent reflexió: “aquest tema segur que es tracta a tots els centres educatius en algun moment del curs, perquè els robatoris en un institut són possiblement una acció situada entre la gamberrada i el robatori pròpiament dit”. Tot i que els robatoris són un maldecap, ens fereixen i ens fan enfadar, no puc evitar fer una evocació d’aquella època i imaginar què es devia robar llavors (un discman?, un mp3?, uns euros o alguna moneda de vint duros que encara es restava en el moneder?, aquella targeta de la TUBSAL allargada que quan es picava entrar a l’autobús, la màquina et tallava un viatge?).
D’aquella reunió també hi anoto “la reunió m’ha agradat molt perquè es respirava un clima tranquil, un bon ambient, on tothom escoltava i estava disposat a buscar solucions als problemes plantejats” i penso que vaig tenir una gran sort haver-ho viscut i haver-ho escrit. Espero que els i les estudiants que passen pels nostres centres, també tinguin aquestes vivències de treball col·lectiu perquè aquests vincles són necessaris per no viure aquesta professió amb la sensació de solitud.
Enguany, soc tutora de pràctiques des de la universitat i tinc l’oportunitat d’acompanyar els estudiants de màster de secundària, que és una formació inicial molt més completa de la que jo vaig rebre. L’ofici de mestre requereix molts anys d’aprenentatge (si és que s’arriba a completar alguna vegada) i un bon acompanyament dels primers anys d’exercici és imprescindible. En aquests darrers vint-i-cinc anys s’ha aconseguit aquesta millora. Per exemple, l’existència de centres formadors ajuden a centralitzar aquesta formació inicial i els centres acreditats rebem més hores de dotació docent i alguns recursos econòmics per fer l’acollida i l’acompanyament que requereixen aquests estudiants del màster de secundària durant la seva estada. Tenir docents en pràctiques implica un esforç col·lectiu perquè cal dedicar-los temps per posar-los en context i per resoldre les desenes de preguntes que ens plantegen. Però també són unes mans afegides per a les nostres classes, són uns ulls que observen i ens alerten de coses que potser ens han passat per alt i també, amb les seves preguntes, ens fan pensar i argumentar constantment tot allò que fem.
A l’institut on treballo passen coses meravelloses, però també tenim situacions que no ens agraden (com les actituds racistes, masclistes, homòfobes, els robatoris, entre d’altres) i situacions que constantment hem de resoldre (les conductes disruptives, les demandes del Departament, les queixes d’algunes famílies, els canvis constants en el currículum, l’acollida d’alumnat nouvingut, entre d’altres) i que hem d’abordar en equip quan apareixen.
Què escriuran aquests estudiants en el seu diari d’observació? Què pensaran si d’aquí a vint-i-cinc anys rellegeixin les seves paraules? Els canvis en educació són molt i molt lents, malgrat que les lleis ens canviïn constantment. Què haurà canviat? Què es mantindrà? Espero de tot cor que allò que escriguin els sigui d’utilitat pel seu futur, com crec que ho va ser per a mi i crec que els animaré a guardar (o imprimir) els seus treballs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies Alba!!!
Aquests teus escrits sempre em resulten inspiradors i motivadors!
I parlant de responsabilitat, en cada nou bloc, la transmets en cada tema que planteges. Recentment vaig sentir una dona (Erika Gagnon de wisdom.keepers) , que plantejava la responsabilitat com l’habilitat de respondre (en anglès response + ability). Pot ser una de les competències més necessàries d’aprendre i desenvolupar per tal d’afrontar els reptes relacionals entre persones, col•lectius i el món.