LLIBERTAT, LLIBERTAT, LLIBERTAT
Fa uns quants anys. Molts de vosaltres no ho recordareu, però els de la meva generació de ben segur si que se’n recorden. Es va fer famosa una cançó del grup Jarcha. Libertad sin Ira. Segur que alguns heu fet… I tant!!!!.
Deia la cançó:
Dicen los viejos que en este país hubo una guerra
y hay dos Españas que guardan aún,
el rencor de viejas deudas
Dicen los viejos que este país necesita
palo largo y mano dura
para evitar lo peor.
Pero yo sólo he visto gente
que sufre y calla
Dolor y miedo
Gente que sólo desea su pan,
su hembra y la fiesta en paz.
Libertad, libertad sin ira libertad
guárdate tu miedo y tu ira
porque hay libertad, sin ira libertad
y si no la hay sin duda la habrá.
Doncs be, sabeu que en penso. Que és molt trist que tot el poble espanyol avui no estigui content i feliç de que un jutge hagi donat per sentència que Puigdemont no va incórrer en el delicte de rebel·lió. I queda prou evident que la resta de polítics empresonats, a l’exili o imputats tampoc. I perquè dic tot els espanyols. Perquè considero prou important que a l’estat espanyol no s’hagi produït una rebel·lió com ens la volen vendre. Perquè malgrat que pensem diferent, sempre ho hem fet en pau. I la estrofa repetida a la cançó ens pots fer despertar d’una vegada per totes. Llibertat, llibertat sense ira llibertat. Prou eloqüent diria jo.
I ara fem una reflexió. Perquè volen imputar el càrrec de rebel·lió als polítics catalanes. Simplement per una emoció. Un estat emocional. La ira, ràbia, enuig o fúria és una emoció que s’expressa a través del ressentiment o de la irritabilitat. Clarament parlem de ressentiment.
Ressentiment perquè vàrem perdre una guerra?. Vull dir, ens tenen ressentiment perquè malgrat perdre una guerra i aniquilar les nostres ànsies d’esdevenir un estat i una república, una o dues generacions després, tornem a la carrega?. Ressentiment perquè diem ser catalans i no espanyols?. Quan sempre parlem del que som nosaltres i no pas del que son ells?. Ressentiment perquè parlem dues llengües, parlem la seva llengua i ells no parlen la nostra?. Ressentiment perquè?.
Ara que la definició mes encertada podria ser: “la ira es torna el sentiment predominant en el comportament, cognitivament, i fisiològicament quan una persona fa la decisió conscient de prendre acció per aturar immediatament el comportament amenaçant d’una altra força externa”. Som una amenaça?. Una amenaça, quan portem anys i panys dient que ho volem fer a la catalana. Be, negociant i ajudant com tinguem d’ajudar. De bon rotllo.
Com segueix la cançó i ara si, ho sentencio per avui: “Gente que tan sólo pide vivir su vida, sin más mentiras y en paz”. Jarcha, va estar un grup de música visionari?. O simplement és repeteix la història?.
Per anar acabant, dir que lamento molt la gent, l’altre gent, pensava que estàvem feliços i menjàvem “perdiços”. Doncs no, estem contents. Això si. Contents perquè s’ha fet justícia. Si, si. Allò de la separació de poders. Un jutge jutja. Un jutge fa justícia. I avui, a l’Alemanya, s’ha fet justícia. Justícia política. I no, no estem feliços. Perquè encara hi ha companys i companyes empresonats. Perquè és gent noble, que està privada de llibertat per treballar pel seu estimat país. Prou intentar provocar-me. Jo soc respectuós amb tothom. Deixeu tranquil el meu llaç groc. I amb cara de poca solta preguntar “Com és que portes un llaç groc”. Deixeu de tirar xinetes amb això del… que!!!! Estaràs content que ha sortit en Puigdemont. Us recordo que el Molt Honorable President està lluny dels seus i nomes això, ja és suficient per a mi per a no estar content. Ni feliç ni content. Prou exili i prou presons.
Sant Esteve Sesrovires, 6 d’abril de 2018