L’1 de fa sis mesos
Diuen els que porten les comptes que avui en fa sis mesos.
Doncs a mi m’envaeix una sensació estranya i atemporal.
Hi ha dies que crec que el temps no avança, que el rellotge el tenim aturat. Que encara estem a l’endemà d’aquell dia, amb totes les atemorides sensacions personals de les següents hores.
En canvi, quan faig un repàs del tot plegat, hi ha tantes i tantes coses a la memòria que em passa pel davant tota una vida. Com si de volta tingués set o vuit anys acumulats al meu DNI espanyol. Però la veritat i la mes propera actualitat, em fa contemplar episodis i situacions de fa molts anys. Molts episodis viscuts pels nostres avis i els nostres pares, però en cap cas viscuts per la gent de la meva generació. El temps i les agulles del rellotge giren a l’invers, fins el punt que les noves tecnologies han passat del 3D al blanc-i-negre i del 4G a les cartes manuscrites.
Escric a les 9 del matí de l’1 de març, just quan ja ho teníem tot en marxa ara fa sis mesos. Les taules constituïdes, la gent al carrer celebrant un dia festiu i democràtic. Llargues cues de veïns i veïnes que no es volien deixar perdre l’oportunitat d’anar a fer realitat l’anhel universal pel dret a decidir. Que pot haver mes maco que exercir els teus drets.
Veníem d’un primer intent, d’un 9N també festiu. Un 9N en el que res va estar com l’1-O. Com a mínim caldria que algú en fes una reflexió internacional. Que va fer canviar la reacció desmesurada dels que no pensaven donar-ho com a legítim i vinculant. Molts érem els mateixos de la primer tardor, però aquest cop en érem mes i si la propera tardor hi ha un nou dia festiu, estic segur que en serem mes i mes. Del SI i del NO. Perquè agradi o no agradi. Això tan sols es podrà resoldre amb l’acceptació de totes les parts. El mon ens mira i som portada dels seus mitjans de comunicació. Lamentablement se’n parla mes dels drets del poble català a Europa que a Espanya. Un altre de les qüestions que algú haurà d’analitzar un dia. Ara que tan parlen alguns de la separació de poders. Perquè els mitjans de comunicació son el gran poder. L’actual moviment de masses.
I si, avui en fa 6 mesos. Amb tot un govern legítim posat en quarantena.
Ara em passa pel cap els records de les vacances d’estiu. Aquelles terres gregues que intentaven superar una crisi econòmica. Que coneixien la nostra situació, com així m’ho feien saber. Aquell venedor de souvenirs a Kalambaka, que m’ensenyava el clauer amb la estelada del seu fill. O el veí de Volos prop del Munt Pelion, terra mitològica i morada de Centaures, que ens dedicava un Força Catalunya!!!. Amb mes caire de tifosi que un altre cosa. O el marit de l’Ana Vanianis, en aquella meravellosa platja de Panormos de l’illa d’Skopelos, que s’acomiadava de nosaltres desitjant-nos molta sort. Que poc fa d’allò i que lluny queda.
Han estat 6 mesos de neguit, d’incertesa. De quina serà la que haurem d’escoltar avui. Por a llegir el diari, d’escoltar la ràdio, d’encendre la tele. De ser protagonista sense el desig exprés de ser-ho. D’escoltar el nom del teu poble en boca d’aquells que no el saben situar al mapa. De manipulació, de ganes de fer gresca del que alguns en volen utilitzar per a castigar-nos. De portades i retuits tendenciosos que nomes cerquen fer mal.
Però el que ara ens toca és mirar endavant. Menjar la mona, compartir una estona amb la família, fer un tomb pels carrers deserts d’aquest meravellós poble que ni el 155 ni el rebateig el podran esgarriar. Defensar el que es nostra. Empastifar-nos, abraçar-nos i anar plegats.
El moviment ciutadà ha despertat i s’ha mobilitzat. Els Comitès de la República, els Ateneus Llibertaris, les entitats sobiranistes, el poble en general. Com un dia va dir en Nelson Mandela: “Sempre sembla impossible fins que es fa”.