I Congrés Mundial d’esport escolar a Catalunya
Publicat el 16 de novembre de 2009 per aka61
Ready, Steady, go !
Com a membre d’un club esportiu, en aquest cas un club de futbol. Com a defensor del dret a la pràctica de l’esport entre els diferents sectors socials dels nostres infants, joves i adults. Sense cap tipus d’exclusió, tot destacant com a conclussió després del Congrés Mundial d’aquesta darrera setmana, que aquest dret s’ha de basar en la pràctica, el disfrute i el gaudir de l’esport que s’ha escollit.
Practica, com a forma sana de vida.
Disfrute, com a forma de comunicació entre un grup de persones, comunicació a traves de l’esport.
Gaudir, com a forma de desenvolupar l’autoestima personal.
Donada aquesta conclussió com a eina inicial, si agafem les experiències viscudes a Noruega com ens explicava el Sr. Karsten Froberg, tenim que els grups d’esport escolar es separen com es regula l’actual model d’educació. Tres grups: fins als 6 anys, de 6 a 12 anys i dels 13 als 19 anys.
A la primera etapa, els nens s’inicien a l’esport. A la segona, ens trobem en que es el moment en que es dedica més temps a l’activitat física i en el tercer, comença l’etapa més delicada. El famós bloc en que es produeix el fracàs escolar, s’uneix el fracàs esportiu. Els nois i noies abandonen la pràctica de l’esport per manca de motivació i ho substitueixen per hores davant de la televisió, l’ordinador i els videojocs.
Les dades son esgarrifoses:
– Entre el 10 i el 20% son obesos i la xifra segueix creixent.
– El 12% dels majors de 9 anys dediquen dues o més hores a l’ordinador.
Aquí apareix aquests article que he publicat en el meu bloc. El futbol a la categoria juvenil entre nois de 16 a 19 anys, es troba en perill. Els valors fora de l’esforç físic, l’aprenentatge tàctic o les qualitats tècniques, passen a un segon pla i m’atreviria a dir, que en el repartiment del temps que dediquen els clubs fora de la pròpia competició, s’ha de situar en primer lloc les sessions de creixement personal. Sessions on es valorin les coses positives a l’endemà del partit i s’estudiïn les formes per a fugir de les coses negatives.
L’impacte psicològic és molt gran.
– Cal destacar les coses i els valors en clau positiva. Al final dels 90 minuts es guanya un partit, no pas una batalla.
– L’esport ens ha de donar satisfacció física, ens ha de permetre augmentar l’autoestima i aconseguir una fita, per petita que sigui, ens ajudarà a que aquests nois millorin la seva pròpia autoestima.
– Cal ressaltar el moment de Benestar que s’assoleix.
– La satisfacció personal és vital. Els nois de la societat moderna tenen un difícil repte davant seu. En el període dels 16 als 19 anys, molts no saben encara cap a on tirar, que estudiar, que ser, quin ofici els pot anar millor per a les seves aptituts. Els centres docents es dediquen a avaluar, examinar i controlar en les hores lectives, però quan el jove abandona el centre, es troba sols amb una muntanya de preguntes i dubtes. És el moment de fer valorar l’autoestima. Necessiten una guia, algú que els digui que no son tant dolents com els volem veure.
– La pràctica de l’esport ha de ser una pràctica ética. L’esport és com una empresa. Una empresa on es fabrica ética.
– El problema de la violéncia a l’esport en aquestes edats és paradoxal. No podem saltar al camp de futbol pensant com utilitzarem les mans, quan deu dels que surten per cada equip ho han de fer amb els peus. Cal evitar aquesta violència gratuita. I en aquest apartat entrem tots.
Tal com corregia a la directora d’un centre de primària, el futbol no genera violència, la violència la portem de casa al camp i com si muntéssim un picnic a la campinya, traiem els estris i muntem la batalla. El futbol és un esport noble, el problema som les persones i principalment els que ens fem passar per adults.
L’altre dia, encara ho tenen pendent d’estudi a la FCF, un entrenador va muntar un espectacle. Era una mena d’obra de teatre en la que ens volia mostrar a tots el que no s’ha de fer en un camp de futbol. Va insultar l’àrbitre, va aturar el partit un parell de cops, va abandonar el camp increpant a tothom i al final, amb un cop de puny a la porta del vestidor, li deia al col.legiat que l’esperava al carrer. Tot plegat, davant de nens petits, pares,, mares, avis, jugadors, auxiliars, etc. Sabeu que diu el meu fill petit quan arriba dissabte. “Papa, avui juga el tete?”. “Tornarà a sortir aquell senyor?” “Es barallaran?”. El meu fill te cinc anys i es passa el dia pensant en jugar a futbol. Doncs be, la FCF ha decidit Sanció Cautelar per a tots els que varen tenir alguna incidència en el decurs del partit. Sanció Cautelar fins aquesta setmana i això representa com a mínim 1 partit de sanció que ja han complert. Perquè?. Com poden tres advocats, entesos en lleis, evaluar un partit de futbol?. La conclussió és que els Comités tant sols serveixen per a sancionar. Ni anàlisis dels fets, ni formes mediadores, ni polítiques de concil.liació, res. Un, dos, tres, sis. Els partits que facin falta i fins a la propera. Si el noi és reincident, el doble. Que aprenen d’això?. Res, molts abandonen.
El futbol ha de canviar i ràpid.
El futbol base es troba deixat de la ma. Els partits es disputen en unes condicions que no son les més adients per a la canalla, els familiars els presionen des de la banda perquè volen ser aquell entrenador frustrat, el 67% dels entrenadors no son titulats, el joc espontani ha deixat d’existir, tot son normes, reglamentacions, lleis. Però qui cerca formes d’estímul?. Les normes, reglaments o lleis serveixen per a castigar o reprendre, però no son constructives.
Els pares arriben a castigar els seus fills amb borrar-los del futbol perquè van malament a l’escola. Que fàcil!!!!!!.
La competitivitat ha arribat a un extrem que fins i tot els nens de 4 i 5 anys la pateixen. Tot just comencen a donar patades a un pilota, s’inicien a l’esport tot estudiant els seus propis moviments psicomotrius i a la banda, a la graderia o a un pam de la linia de fons, sempre hi ha un pare que vol competir.
Per acabar us explicaré un cas. L’any passat, el nostre equip de promesses -nens de 5 anys- feien una trobada d’equips en una localitat propera. Era un torneig de dos dies. El primer dia era la fase de grups i el diumenge, les finals. Doncs be, el nostre equip de promeses arribaria a disputar aquesta final contra l’equip anfitrió. Malauradament l’entrenador d’aquests nens tenia partit i no es podia desplaçar, a la qual cosa em feia jo mateix càrrec del grup com a membre de la junta i pare d’un dels nens. A manca de cinc minuts per a acabar el partit, el resultat era de 3 a 2 a favor de l’equip local. O sia, perdíem d’un gol. Els nens, desfruitaven del joc, tots més o menys portaven el mateix temps sobre el camp. En aquell moment, s’apropa un pare i em diu: “Cambia a mi hijo y pon a fulano en el campo”. “Has de entrar fulano si no perderemos el partido”. Aquell pare, volia deixar el seu fill a la banqueta per a que entrés a jugar un altre que segons ell tenia més qualitats. I això amb 5 anys.. Evidentment, el nen va acabar el partit i el resultat ja no es mouria. Al final, medalla per a tots els nens i els mes feliços del mon. Era la seva primera medalla !!!!!!. El pare encara avui es pregunta si no hauríem guanyat si el seu fill hagués estat a la banqueta.
Trist.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari