Com una cançó de La Trinca
M’he aturat a fer comptes dels anys que porto com a militant d’Esquerra. Potser ja fa 25 anys?. Militant 26871. Feu comptes.
Tants anys donen molt en que pensar. Fins i tot ens dona temps de taral·lejar alguna cançó, per molt cutre que sigui la lletra. Perquè, en els darrers mesos, la gent d’Esquerra ens hem dedicat a recuperar la lletra d’una cançó de La Trinca. Feu l’amor i no la guerra.
Això és el que ens hauria agradat als que venim de comarques, malgrat vinguem del Baix Llobregat. Ep, això si. Del Baix Llobregat, però del Nord. Fent política de poble. Intentant no fer-nos grans. 7.000 i escaig ja ens està bé. Deixem-ho així. Petit, però no molt petit. Lo suficient gran com per a tindre una estrella de la cançó com a veïna. I fins i tot, dues estrelles. Malgrat que la segona porti espardenyes quan actua.
Recuperem el fil on ho havíem deixat. Feu l’amor i no la guerra. Exactament el que Esquerra Republicana de Catalunya necessita. Res d’eixamplar les bases, si després ens oblidem dels nostres orígens. Aquell origen que ens omplia la boca recordant a tots que érem un partit assembleari.
Fa pena llegir, escoltar i veure com ens fem mal els uns als altres. Lideratges egocèntrics que en quatre mesos s’han adonat que és millor fer la guerra. Tal com diu La Trinca.
Volem fer la guerra
perquè som els més valents
i els nostres enemics
són uns gallines indecents.
Que s’ha fet de la nostra missió?. Que s’ha fet dels nostres anhels?. Tothom ja sap…
que som homes de veritat,
i és per això que volem fer la guerra.
Que s’ha fet d’aquells mítings que enarboraven la nostra insígnia?. Asseguts uns al costat dels altres. Ens anàvem a menjar el mon i el mon estava al nostre costat. I ho anàvem a fer repartint pau i de la forma més democràtica que es coneix. A traves d’un referèndum. I el seu records ens ha traït. Quina poca memòria tenim. Ja ningú recorda temps passats.
Nosaltres som amics de les trifulgues,
i no ens fa por el perill de prendre mal.
Com que hem de ser valents,
vulgues o no vulguis,
aviat ens cantaran al funeral.
Doncs si, Oriol, Marta, Teresa, Xavier, Alfred. Ens hem convertit en un serial. Jugant a amagar els draps bruts en lloc de rentar-los, jugant al victimisme i al jo no hi era. Sincerament, heu perdut els papers. Sort que la cançó de La Trinca acaba bé.
Fem l’amor i no guerra,
no et volem a sota terra.
Vine aquí i tinguem la festa en pau,
deixa l’arma i ajunta’t al sarau.
Fes l’amor, fes l’amor i no la guerra.
